Les ciutats es converteixen cada cop més en contenidors de gent i a poc a poc es despersonalitzen. Hi ha persones que prenen consciència que són passavolants; són aquells que consideren que bàsicament hi són de pas i que per tant la seva vinculació serà temporal, però n’hi ha d’altres que malgrat aquesta circumstància, hi volen arrelar com si no haguessin de marxar-ne mai més.
Al poble on em vaig fer gran, els que venien a treballar-hi i a viure-hi en funció de la seva feina eren bàsicament els secretaris de l’Ajuntament, els metges i els capellans. D’aquests darrers en vaig conèixer uns quants; durant la meva infància manava a l’Església tarraconense el franquista cardenal Arriba y Castro, confessor de Carmen Polo; el qual, entre moltes altres estratègies jeràrquiques, tenia una certa mania a fer rodar els preveres pels pobles de la diòcesi; ho feia bàsicament amb dos objectius: el primer, que els quedés clar qui manava sobre el seu destí, i el segon, impedir que es posessin massa en coses del poble i això li portés a ell problemes amb les anomenades «autoridades civiles».
L’únic mossèn que vaig conèixer i que va trencar la tradició de la mobilitat fou mossèn Romà Comamala; era un barceloní que va aterrar a casa nostra amb l’objectiu de ser monjo de Poblet, cosa que no aconseguí, i que era posseïdor d’una cultura molt superior a la majoria dels seus companys. Aquest capellà va treballar pel meu poble com si no hagués de marxar-hi mai més, va jugar en favor de la gent, de la cultura catalana i del benestar econòmic dels seus habitants. Quan la «curia» tarraconense es va adonar de com anaven les coses, el va treure ràpidament i el va enviar a Vilabella on, per cert, va crear un gran museu orgull de l’Alt Camp.
Constato que en l’actualitat no es produeixen gaires casos d’arrelament dels passavolants, siguin civils o religiosos. Però n’hi ha alguns i poso un exemple: ahir mateix, centenars de reusenques i reusencs es van aplegar a la Prioral de Sant Pere per donar el comiat al fins ara prior; l’objectiu era retre-li homenatge per la tasca que ha fet en els darrers anys en favor no solament de la comunitat cristiana, sinó també de molts ciutadans anònims i d’entitats diverses de la ciutat.
Pel que jo conec, crec que té molt de sentit aquest reconeixement; el compromís que ha pres en molts temes ha estat rellevant, sobretot en aquells que afecten col·lectius que semblen ser invisibles per a la majoria dels habitants: m’estic referint bàsicament als que afecten persones que no tenen ni feina ni recursos i que sense ajuda no poden atendre les necessitats més primàries d’ells i les seves famílies. És conegut de molta gent que mossèn Joan Antoni Cedó, bé sigui al davant de la Casa de Misericòrdia o de la Fundació Frederic Bara i d’altres organitzacions socials, ha fet calladament una tasca de suport continuat sense discriminar mai ningú per raça, creença o orientació de la seva vida personal.
Als darrers mesos l’opinió pública l’ha conegut per intentar posar al servei de Reus un edifici a punt d’enrunar-se, com el del Bravium. El que en principi semblava un projecte impossible, gràcies al seu capteniment i tenacitat, esperem que d’aquí a poc sigui una realitat i que al carrer de la Presó hi hagi un equipament cultural, dedicat a les arts teatrals i musicals, obert a tothom.
Com em va dir un reusenc de tota la vida: «No esperava que per tota la feina que ha fet el fessin bisbe, però tampoc que l’enviessin fora del terme». El dia que vaig llegir la notícia al Diari, enmig d’un munt de nomenaments i una fotografia de l’arquebisbe i d’un excompany meu de Ràdio Reus, em van venir al cap els records de la meva infantesa i vaig pensar en mossèn Romà. Semblava que res no hagués canviat. Al decret hi posava que l’enviaven a Alcover, que cal reconèixer que és un bon poble i que hi ha bona gent; però perquè no agafi a cap d’ells per sorpresa, cal fer-los un avís: «Prepareu-vos! Mossèn Cedó farà moltes més coses a banda de les misses; ja veureu que en un tres i no res es convertirà en un alcoverenc de soca-rel».
