Més de mig any de nou Govern al Palau de la Generalitat presidit per Salvador Illa, crec que permet fer algunes consideracions sobre l’etapa política iniciada i també sobre la manera de fer i d’encarar la governabilitat que té el nou president. Sobre aquesta qüestió he llegit i escoltat versions molt variades; el que interpreto de totes elles és que passats els tsunamis permanents que hem viscut en els darrers quinze anys, per a alguns tertulians i comentaristes polítics hem entrat en un període polític avorrit, informativament pla i que no ens durà massa sorpreses èpiques.
Etimològicament, governar ve del grec i vol dir pilotar un vaixell; aquest terme també pot ser entès com gestionar coses i persones, probablement és que per aquest fet que la majoria dels integrants de l’executiu d’Illa, i sobretot aquells que ocupen carteres claus, provenen del món local. El perquè, doncs tinc la sensació que Illa, que ha estat alcalde, té clar que els governants locals són els més adequats per a dur endavant la seva concepció del que significa fer política.
L’any 79 la democràcia va entrar al govern dels municipis; la majoria dels batlles i regidors no en sabien un borrall de gestió de ciutats i pobles, fou per aquest fet que alguns d’ells varen decidir sortir dels seus despatxos, trepitjar carrers, parlar amb la gent i fer-se un cabal de les coses que calia fer.
L’any 81 un company de Ràdio Girona em va dir que havien posat en antena un programa setmanal que portava per títol: L’Ajuntament informa en el que l’alcalde Joaquim Nadal responia en directe les trucades dels oients. El tema m’interessava i vaig anar a veure el programa, era senzill: li feien preguntes de tota mena, algunes amb trampa, ell responia a tot i si no ho deixava per la setmana vinent. Comentant el fet amb el company Jaume Guillamet em digué sobre aquest batlle: «Ha imposat un model de gestió que podríem anomenar de mestressa de casa; coneix com ningú el que passa a la seva ciutat i no solament parla, sinó que actua». Uns anys més tard vam fer la mateixa experiència a Ràdio Salou; era crec l’any 84, abans de la segregació de Vila-seca, amb l’alcalde Joan Maria Pujals i Xavier Grasset de presentador. L’emissió era d’alt risc, les espases segregacionistes seguien a dalt de tot, però l’alcalde donava la cara cada setmana, malgrat els ensurts que tenia, ja que ningú el guanyava en coneixement del municipi.
Un altre model que ha existit en la gestió municipal ha estat el de l’alcalde empàtic amb el seu entorn, amb una mirada molt apassionada i que està sempre disposat a deixar el despatx i baixar al carrer, arribant a l’extrem de canviar de domicili per a viure la vida dels seus conciutadans. L’alcalde Maragall responia a aquesta tipologia, pensava en gran i volia el millor per la seva ciutat, encara que li diguessin que era un somnia truites. A Reus hi va haver en els 80 un altre batlle apassionat, que també es va convertir en un governant local disposat a donar-ho tot per a la seva ciutat, ja que com deia sovint en els seus discursos, «estimava bojament Reus»; llàstima que morís en ple somni.
Resulta difícil concebre una gestió pública sense que el ciutadà corrent percebi que el seu capità de vaixell és algú entregat a la feina, mimetitzat amb l’entorn, compromès a servir i disposat a donar la cara davant dels seus governats. El Diari deia aquesta setmana que cada 23 dies algú del nou Govern ha fet cap les nostres terres; molt bé, però no sé quant de temps durarà aquesta manera de fer, no sé si serà una foguerada, o una constant en tot el mandat; però els diria que si volen perseverar en aquesta manera de governar, que no perdin el contacte amb la gent, amb les entitats, amb els Ajuntaments; que escoltin tothom i que sobretot, els diguin la veritat i que tinguin la humilitat de reconèixer les limitacions que tenen per atendre algunes peticions. Ah! I que demostrin passió i estima pel territori i per a la gent que manté el rere país; que ho facin tots els consellers i alts càrrecs, fins i tot aquells que només han trepitjat el sud del país per anar-hi de vacances.