H2SO4, l’àcid sulfúric entra en campanya. La corrosió com a arma política

En el trajecte ferroviari entre Barcelona i Torredembarra, quan temps enrere t’acostaves al Prat de Llobregat envaïa els vagons la immensa ferum de la fàbrica d’àcid sulfúric: aquella fortor de sofre que era l’olor de l’infern i dels dimonis sense desodorant.

Al pantocràtor invers d’aquell edifici ensutjat, la fórmula química del compost, H2SO4, que per rematar les malures resulta que és un dels components de la nitroglicerina. Els llenguatges metafòrics el van anomenar ‘vidriol’, en principi per associació amb la cristal·lografia, però en final com a transsumpte de la coent agressió del vidre trencat, parenta de la corrosió inherent del producte.

Ara, una corrosió vidriòlica entra en la campanya electoral, i s’instal·la com a arma política en la guerra química de les baixes passions i les emocions negatives. El principal emissor d’H2SO4 polític és el missatge del Partit Popular versus el Partit Socialista.

El PP ha apujat el to de les seves crítiques al PSOE fent-lo còmplice d’EH Bildu, com si fos aquella antiga Herri Batasuna que anava de bracet amb ETA, com si ETA no hagués assassinat dotze militants socialistes i no n’hagués condemnat a centenars a anar amb escorta. Les hi han dit de molt gruixudes, que si Sánchez tracta millor els botxins que les víctimes i allò tan bèstia que la llei d’habitatge s’ha bastit sobre les cendres d’Hipercor.

ETA va fer 853 morts en quaranta anys, en fa tretze que no assassina i resulta que de la rigorosa actualitat criminal, la que haurien de solucionar, no en diuen res: dinou morts per violència de gènere en el que va d’any, 1.203 víctimes en les dues últimes dècades. Un problema humà, social, polític en definitiva, de primera magnitud i clamorosament vigent. Res de res, ETA.

La virulència del PP no té justificació, perquè en democràcia l’adversari no hauria de ser tractat com enemic, però té la seva explicació. El PP registra una fuita de vots que van a parar a Vox, i ara els vol recuperar fent servir el seu llenguatge extremista, on la cohesió nacional té com un dels eixos la lluita contra l’independentisme que ràpidament emmarquen en la delinqüència que els fa aptes per a la il·legalització: els bascos, terroristes; els catalans, colpistes i sediciosos.

Un dels inspiradors ideològics de Vox és José Antonio Ortega Lara, l’ex funcionari de presons que va patir el segrest més llarg d’ETA en condicions infrahumanes d’un zulo que era una txeca, i que d’alguna manera va somatitzar políticament la seva animadversió antiterrorista.

És evident que la fórmula –avui que vaig de químic– de més radicals lliures, que representa Ayuso, amb Miguel Ángel Rodríguez exercint de Dmitri Mendeleiev, incorpora el discurs de l’extrema dreta per aconseguir la majoria absoluta a partir dels vots, i prescindir així de fer-la pactant amb Vox, que vulguis que no danya la imatge del PP.

Aquell conservadorisme no estrident que volia representar Núñez Feijóo, però que comença a ser fagocitat pel mateix fagòcit que va laminar el seu antecessor, Pablo Casado. Si Ayuso assoleix la majoria absoluta diumenge vinent, a Feijóo començaran a cantar-li les absoltes. Allò que l’electorat no tria la fotocòpia quan pot optar a l’original.

La cosa no pinta bé i l’ensulfatat de la política va a més i anirà a més a mesura que les xarxes socials s’acabin d’apropiar l’hegemonia de l’opinió pública: a les xarxes, la indocumentació i la intolerància hi diuen la seva i els insults volen baixos. Però mirem-li la part positiva que sempre trobes quan regires els calaixos i calaixeres de la reflexió.

La nitroglicerina té aplicacions terapèutiques que salven moltes vides, la miraculosa ‘Cafinitrina’ que pot aturar un infart i el terrible dolor de la proctàlgia fugaç. Si el PP reincorpora l’extrema dreta als seus rengles, el contrapès institucional i del sector moderat li aigualirà o maquillarà el trumpisme que en canvi a Vox sobreïx.

Aquella tradició neoliberal catalana a la recerca de la Lliga perduda, que anava d’un ex ministre de Franco, Laureà López Rodó, redactor de l’Estatut de Sau, a una ex dirigent del PSUC, Anna Birulés, de ministra del primer govern Aznar, el que va dialogar amb ETA al més alt nivell, va acostar presos i va qualificar l’esquerra abertzale de Moviment d’Alliberament Nacional.