Helena Maleno. Una veu en el desert

El dia 24 de juny tots els focus es van posar en la tanca de Melilla. La brutal intervenció de la Gendarmeria marroquina va provocar la mort de 37 immigrants i ferides a molts més. Una massacre. Els supervivents van ser deportats a l’interior del país. Les imatges de les víctimes amuntegades van commocionar a l’opinió pública. Però hi ha moltes morts, milers, que mai són portada, ni obren telenotícies. És la mort quotidiana, invisible, en la solitud del mar.

Molt sovint, només una veu trenca el silenci. És la de l’Helena Maleno. L’any 2002 va crear una ONG, Caminando Fronteras, per trencar aquesta espiral de silenci. Ella, i la seva organització humanitària, s’han convertit, podríem dir, en ‘una veu en el desert’ informatiu que envolta la tragèdia de la immigració cap al somni europeu. Helena Maleno, periodista de formació, ha rebut nombrosos reconeixements, però també greus amenaces i processos judicials.

Helena Maleno denunciava, en una entrevista publicada l’abril de l’any passat a la web d’Amnistia Internacional que «hem normalitzat la mort d’immigrants, que s’ha assumit per part dels estats i de la ciutadania (...), però d’aquí a uns anys això serà una abominació com ho va ser l’esclavatge. Es veurà com una brutalitat i una aberració, i se’ns jutjarà per l’assassinat dels col·lectius que es movien al món». La seva tasca serà, en aquell moment, la gran prova de càrrec en aquest judici que, esperem, un dia arribarà.

La documentació de la tragèdia té un component ètic, en la mesura que combat el risc d’indiferència davant de la catàstrofe humanitària que representa la mort d’immigrants. Caminando Fronteras, al seu portal, es defineixen com «un col·lectiu de defensa dels drets de les persones i comunitats immigrants». És a dir, és una iniciativa que s’emmarca clarament en l’àmbit de l’activisme. Però Caminando Fronteras ofereix informació precisa de la vulneració dels drets humans i dades rigoroses sobre les persones que moren anant cap a les nostres costes. Una informació incòmoda per als estats europeus i els règims del nord d’Àfrica, poc interessats a documentar la tragèdia de les migracions.

A l’informe publicat el 3 de gener del 2022, Caminando Fronteras constata que el 2021 va ser el pitjor en termes de pèrdues de vida per part d’immigrants en els seus intents per arribar a les costes d’Espanya. Van morir 4.404 persones, més del doble que durant l’any anterior i una xifra superior a l’acumulat des del 2018. Aquí hauríem d’afegir als que moren al desert.

El 94,8% de les víctimes mor sense que els seus cossos siguin recuperats i, en total, 83 embarcacions van desaparèixer amb totes les persones a bord. Migrants de 21 països diferents, la majoria del continent africà, van perdre la vida intentant arribar a Espanya. La ruta canària va ser la més mortífera, amb 4.016 morts en 124 naufragis. La ruta algeriana va sumar 191 víctimes, la ruta Alborán 95 i la ruta de l’Estret 102.

L’ONG recopila informació durant l’any a través del seu sistema d’alertes de vides en perill al mar i el contacte directe amb familiars de les persones mortes o desaparegudes durant el procés migratori. Cap mitjà de comunicació ni les mateixes administracions fan un recompte tan exhaustiu. Per tant, l’informe anual Dret a la vida es converteix en un referent de credibilitat a l’hora de comprendre la magnitud de la tragèdia de la immigració. Així ho entenen molts mitjans de comunicació, que difonen els seus informes com a plenament fidedignes. Altres, guarden silenci.

Caminando Fronteras llança una alerta cada cop que detecta una embarcació en perill de naufragi. Una altra qüestió és la resposta que aconsegueix a l’hora de mobilitzar els equips de rescat de les administracions. Podríem concloure que l’ONG té un paper de substitució, tant en el periodisme com en els mecanismes de l’Estat davant d’emergències humanitàries.

Helena Maleno denunciava
–hem dit– que el que està passant a les portes de casa nostra «un dia es veurà com una brutalitat i una aberració». En aquell moment, esperem, algú recordarà que una minoria es va rebel·lar contra el risc de la indiferència. Helena Maleno forma part d’aquesta minoria.

Josep Carles Rius Baró, nascut a Valls, és president del Consell de la Informació de Catalunya i de la Fundació Periodisme Plural. Va ser degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya. És doctor en Comunicació i autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’ (UB, 2016). Professor de periodisme durant 25 anys a la UAB, ha estat sotsdirector de ‘La Vanguardia’ i també ha treballat a ‘El Periódico’, TVE o ‘Público’, entre altres mitjans.