Homicidi legal d’Eugen Sabau. Guanya l’individu, perd el col·lectiu

L’homicidi legal d’Eugen Sabau, el pistoler de Tarragona, ha posat punt i final a un dels episodis jurídics més fascinants que hom recorda. Ha prevalgut el seu dret a que algú li facilités la mort per davant del de les víctimes per ell tirotejades a ser reparades en un judici pel mal patit. Els tribunals que es van pronunciar, Constitucional inclòs, van coincidir en la lectura dels fets: Sabau tenia dret a morir de la ma d’un tercer si així ho desitjava i les víctimes de la seva bogeria no eren motiu suficient per oposar-s’hi.

Amb els anys un aprèn que el dret és, sobretot, la interpretació personal de la llei per part d’uns senyors i senyores que s’han guanyat el dret a fer-ho mitjanant oposició. També aprèn que això no situa el dret en el terreny del lliure arbitri del jutge, que per això ha de motivar les seves decisions prenent com a base la llei escrita.

Però malgrat la unanimitat que s’ha imposat en aquest cas, no resulta inimaginable que les coses haurien pogut passar de manera diferent.

Si enlloc de ferits Sabau hagués col·leccionat morts, hagués estat la mateixa la decisió dels jutges? Si enlloc dels danys limitats -des del punt de vista social, no per qui va patir-los en primera persona- hagués perpetrat un atemptat amb múltiples víctimes mortals la decisió dels tribunals hauria canviat? Són preguntes sense resposta però què un pot fer-se per imaginar escenaris alternatius.

Els confesso que he invertit molta estona mortificant-me sobre aquest cas i que, com en tants d’altres assumptes, m’ha estat impossible poder situar-me sense dubtes bé en el blanc, bé en el negre. Amb tot, i malgrat els titubeigs, he conclòs que des del punt de vista col·lectiu la justícia ha pres una mala decisió.

La sacralització de l’individu, sense la qual serien impossibles l’existència i el gaudi dels drets humans -com així ha estat durant bona part de la història i així és encara a bona part del món- exigeix, al seu torn, la responsabilització per part de cadascú de nosaltres de totes les accions que duem a terme i de les seves conseqüències. De tal forma que, per posar a resguard la convivència i el bé comú, el topall a l’individu ha de ser ferm i sense excepcions quan aquest provoca voluntàriament danys a tercers.

No els parlo, ja s’ho poden imaginar, de qüestions jurídiques que respecto i que han de tractar per força els especialistes, sinó més aviat de les derivades polítiques i morals. Si la fas, has de pagar-la i només les víctimes que han patit el mal que tu els has provocat han de poder exonerar-te de la factura que et resta per pagar. Sabau hagués hagut d’enfrontar el judici, independentment de la seva situació física, i un cop dictada sentència -llavors sí- ja res hauria d’haver impedit el seu homicidi legal.

El cas és fa bola quan s’hi pensa perquè la seva tetraplègia i el fet que sigui a través del fet irremeiable de la mort provocada que Sabau s’ha escapolit del judici situa a qui discrepa de la decisió dels jutges en una teòrica posició d’intransigència i inhumanitat.

Però malgrat això, i entenent els arguments dels qui pensen el contrari, les víctimes tenien dret a exigir la reparació que demanaven i Eugen Sabau l’obligació de pagar-la. I no ens referim a qüestions pecuniàries i indemnitzacions econòmiques de més o menys difícil cobrament.

Parlem de la gratificació necessària que qualsevol víctima ha de tenir, si així ho exigeix, veient al seu botxí davant d’un jutge que, habilitat per tots nosaltres, sentenciï el delinqüent.

El cas Sabau és una de les victòries més importants de l’individualisme extrem en les societats modernes. Tan de bo no tinguem més casos com aquest. Però els faig una aposta. Si algun dia es repeteix la història, però qui queda tetraplègic ha deixat abans pel camí una bona colla de cadàvers veurem un judici, independentment de quant hagi pregat el criminal perquè li sigui concedida l’eutanàsia. I l’opinió pública, tan indulgent ara perquè els danys han estat limitats, serà la que ho exigirà i la justícia en prendrà nota.

El comodí per canviar d’opinió serà l’alarma social, que en el cas Sabau no ha estat prou alarma.

Josep Martí és ‘calero’, és a dir, de l’Ametlla de Mar. És periodista i consultor de comunicació.