A vegades, el fons i la forma s’impliquen tant que s’autorepliquen i creen una obra mestra. Joan Safont escriu un llibre amb pocs punts i a part que és la biografia política d’un líder que gairebé no se’ls va poder permetre i que va tenir un final massa prematur. Això és Josep Pallach, política i pedagogia. L’esperança truncada del socialisme català (Pòrtic), que demà dimarts a les 19 hores presenta al Col·legi de l’Advocacia de Tarragona (Enric d’Ossó, 1) Ernest Maragall, un històric del socialisme catalanista.
La vida de Pallach es podria resumir en l’adverbi del poema-cançó d’Espriu i Raimon ‘indesinenter’, adverbi llatí que significa «incessantment». Va ser un jove militant de partits d’esquerres de la República i durant la guerra s’afilia al POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista) i té un tracte molt directe amb el seu líder, Andreu Nin, que seria assassinat per l’estalinisme. El llibre explica molt bé la guerra dins la guerra que mantenien entre elles les diferents forces d’esquerres, i de la qual l’adolescent Pallach també va rebre.
A l’exili va desenvolupar un activisme trepidant, alhora que s’anava consolidant com un intel·lectual d’esquerres, amb especial interès en els nous corrents progressistes de la pedagogia, la seva disciplina acadèmica al costat de la Filosofia en què es va llicenciar i el quòrum del doctorat en Ciències de l’Educació, que li permetria la feina que es mereixia com a professor d’Història de l’Educació a la flamant Universitat Autònoma de Barcelona.
La trajectòria de Pallach a l’exili és una pel·lícula, com a membre de la resistència francesa contra els nazis i en la lluita antifranquista, que finalment, després d’entrades i sortides clandestines a l’Estat espanyol, acaba en detenció i presó. Tot això, en Safont ho narra talment en el format de seqüències cinematogràfiques, i el lector queda atrapat en les peripècies de l’acció. En acabat ja vindrà el format més polític, i aleshores el guionista esdevé assagista, perquè sí, el fons i la forma es continuen implicant gràcies al mestratge narratiu de l’autor, que és llicenciat en Dret, màster en Periodisme i doctor en Ciències Humanes. I un boníssim escriptor, ja amb un catàleg notable de llibres de crònica històrica, sobretot.
El Pallach polític s’ha d’escriure però en present, perquè el seu llegat és aquí i molt ben repartit. A partir de 1945, quan s’afilia al Moviment Socialista de Catalunya (MSC), la seva empremta en el socialisme català és imprescindible, tant que sense ell no ens explicaríem el PSC en ell mateix i en les seves crisis cícliques sempre relacionades amb la major o menor quantitat de catalanisme i la corresponent influència i/o ingerència del PSOE.
La més important –abans de les últimes, que s’han emportat militants sobretot cap a ERC– va ser la que va protagonitzar ell en absoluta primera persona, creant el Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya l’any 1974. Ideològicament, tanmateix, les diferències s’anirien apaivagant perquè el PSC transitaria pel camí de la socialdemocràcia que havia obert ell, en sintonia amb l’avantguarda dels socialismes europeus, i una part important dels seus hereus hi van anar a parar, mentre d’altres optarien per Convergència Democràtica, partit amb el qual van anar en coalició a les primeres eleccions generals, el juny de 1977.
No sabrem mai què hauria passat si en Pallach no hagués mort prematurament el mes de gener d’aquell 1977, perquè el seu era un lideratge d’aquells de pal de paller. Però el seu missatge de catalanisme progressista és aquí, queda explicat, i gràcies al llibre de Joan Safont es fa més actual i és reconegut com un dels grans polítics de la Catalunya contemporània. Bé que ho certifica que a la presentació a Barcelona hi fossin els presidents de la Generalitat i del Parlament, Salvador Illa i Josep Rull, i els expresidents Jordi Pujol i Pere Aragonès.
