La Porta ens ha robat el cor. No parlo del president del Barça, Joan Laporta, que aquests dies pot treure pit de com han acabat les coses amb tot l’enrenou sobre les inscripcions de Dani Olmo i de Pau Víctor, el Consell Superior d’Esports donant-li la raó, per davant de la Lliga i la Federació presidides per dos socis madridistes i en contra, i havent guanyat la Supecopa d’Espanya de manera abassegadora amb un resultat que aplaca al Madrid. Parlo de Celeste Dalla Porta la protagonista de Parthenope, l’última pel·lícula de Paolom Sorrentino, que construeix resseguint la vida d’una dona de gran bellesa i talent que és una mena de ciutat de Nàpols encarnada en aquest personatge.
Vaig anar a veure Parthenope a Les Gavarres, amb el meu fill Bernat, en una sala d’aquestes de grans butaques i amb tauleta per deixar begudes i crispetes. Al sortir parlàvem de Nàpols, perquè fa temps que hi volem anar. Eren festes de Nadal, i comentàvem la tradició pessebrista napolitana, i aquest Maradona que segueix sent estampa de la ciutat i de la seva afició futbolística, i que també apareix a la pel·lícula. I per molts altres reclams, ja sigui l’estació de metro que va dissenyar l’arquitecta Benedetta Tagliablu, ja sigui per resseguir els escenaris de l’Amiga genial, de les quatre novel·les que signa l’Elena Ferrante, o per sentir la cadència del gran Toni Servillo, l’altre actor que de la mà de Sorrentino ens va descobrir La grande bellezza, o Gomorra, la pel·lícula inspirada en el llibre de Roberto Saviano que explica el funcionament de la màfia.
Li explicava al Bernat que la màfia, la Camorra, també traficava amb deixalles i escombraries, i que hi va haver un moment, durant la vaga de les escombraries de Nàpols a finals dels 90, que va derivar cap a una alerta sanitària el 2008 quan es deia que hi havia un seguit de productors mozzarella de búfala que havien fet els seus formatges, l’or blanc italià, en terres contaminades per les deixalles i escombraries que hi havien deixat certs grups mafiosos.
També és cert que hi ha l’agromàfia, que dona més de 25 mil milions d’euros de negoci, i entre aquests hi ha la mozzarella. Li explicava això, i ara tenim la notícia que la policia ha desarticulat una organització delictiva internacional dedicada al tràfic il·lícit de residus urbans procedents d’Itàlia, que duien fins abocadors de Tarragona i de Conca. Des de l’any 2021 es calcula que han traslladat unes 40 mil tones de residus, pels que han cobrat més de 19 milions d’euros. La policia va detenir 22 persones acusades de pertànyer a una organització criminal, i d’atemptat contra els recursos naturals i el medi ambient. No és d’ara que es detecta aquesta presència mafiosa a Tarragona, ja sigui a Coma-ruga, ja sigui a les Terres de l’Ebre, en diferents àmbits, residus, haixix, marihuana, blanqueig de capitals. Aquella gran bellesa té una part fosca que ens toca menjar.
Com en Els crims de la mel, l’última novel·la de Pep Coll, ja que parlo d’aquesta part més desagraïda de la vida, la de sang i fetge. Ell ha construït una història singular i que es llegeix molt i molt bé, seguint uns fets reals jutjats l’any 1953 i que van passar a Abella de la Conca, al Pallars Jussà. És l’assassinat a trets d’un gitano, el Tijerillas, quan, una nit fosca, li robava la mel d’unes arnes a un pagès, l’Agustí de Cal Rebollé. Però la culpabilitat d’aquesta mort la va assumir el seu germà, l’hereu Galderic. Aquesta història plena d’intriga i amb aquest enfrontament entre dos mons, el dels pagesos arrelats a una masia centenària i el dels gitanos itinerants. De fet, Pep Coll, fa anar aquests clans de gitanos, els Montoya i els Cortés cap a les nostres comarques. Els tractants de bestiar passaven uns mesos a Tortosa, i els fabricants de cistells feien estada a Cambrils. Fins i tot hi ha un moment en què la gitana protagonista, la Samara, se’n va amb sa germana la Paqui a vendre cistells a Vila-seca. Vas llegint i circules entre guàrdia civils, gitanos i pagesos, per les nostres terres i els anys del franquisme. Cert que ja era quan el règim ja deixava parlar de crims a la premsa, i juntament amb el futbol, l’entreteniment estava garantit. Els 50 ja són també els anys en què la Parthenope napolitana neix. I també ara entre crims i futbol estem entretinguts, mentre esperem que la bellesa, preservada per l’art algun dia salvi el món.