L’eliminació de la Copa pot resultar un punt d’inflexió positiu per al futur immediat del Nàstic

Suggeriríem als futbolistes del Nàstic, eliminats ahir a setzens de la Copa, que vegin per televisió el partit que disputaren contra Osasuna. Convé subratllar-ho: Equip de moda, novè classificat de Primera i a un pas d’Europa. Fins que no va sortir Abde, semifinalista a l’últim Mundial amb el Marroc, també cal la precisió, els tarragonins van aguantar com uns valents. Llàstima de dos detalls, aquells instants que els professionals sempre qualifiquen de decisius, tot i que aquest cop tampoc mereixen ni una ombra de retret.

L’autor de l’empat, Pablo Fernández, es va escalfar i l’àrbitre no li va perdonar la gosadia a l’asturià, un dels pals de paller per coratge i entrega de l’actual equip. Com la sort no acostuma a ser aliada del Nàstic, toca lamentar en solidaritat l’acció d’Eric Montes que provocà el gol del triomf navarrès quan les forces estaven en reserva i l’ahir central, en una excel·lent progressió durant els darrers partits, va tenir la desgràcia de colar-se-la al gol de mar.

Que es tornin a mirar el matx, que el repassin de dalt a baix i s’adonin que una dolça derrota com aquesta pot convertir-se en un punt d’inflexió que els injecti la confiança i l’autoestima necessàries per afrontar el costerut camí a la Lliga, la competició decisiva per aquest club.

Hi ha equip de sobres, hi ha fons d’armari suficient, hi ha recursos i qualitat per lluitar amb ambició, i sense pressió, pels objectius d’ascens traçats al pou de la Primera RFEF. Si ets capaç de rendir així contra un equip com Osasuna, tan treballat, disposat a pencar de valent, farcit d’automatismes i talent, segur que ets capaç d’enfrontar-te amb garanties als rivals de la categoria. Cap seguidor grana pot sentir-se avui defraudat.

La lògica, també en futbol, té un pes inapel·lable i si comets errades, els poderosos te les fan pagar. Van ser dues de molt puntuals que no mereixen enfosquir l’excel·lent panorama general i particular dels nostres protagonistes. Si permeteu la ironia, fins i tot el sempre qüestionat Raül Agné surt reforçat de l’eliminació perquè va saber corregir el duel a la mitja part amb certs retocs, va parar trampes a un adversari superior que havia fet els deures, que havia estudiat al Nàstic fins a esbrinar com li podia dificultar la sortida de pilota des de la defensa. D’això se’n diu professionalitat per part d’Osasuna, però el mèrit cal atorgar-lo als nostres, que ho van posar tot per aconseguir que s’esborrés la distància de dues categories, de nivell i de pressupost.

Competint d’aquesta manera, el Nàstic pot plantejar-se els objectius més ambiciosos. Hauria estat una meravella arribar a vuitens per primer cop en dues llargues dècades, però consti que aquest enfrontament contra els navarresos no té res a envejar amb l’èpica d’aquell duel llunyà contra el Madrid, quan encara recordem que els blancs van caure a l’Arrabassada amb autogol de Karanka i quina gran imatge es va donar al Bernabéu.

Al cap i a la fi, el primer equip que va guanyar a Chamartín en partit oficial va ser el gran Nàstic de finals dels 40. Dos referents històrics que serveixen per a ratificar la injecció moral viscuda, malgrat el contratemps del marcador. Un adeu a la Copa per xalar sense que sigui contradicció, per gaudir gràcies a les emocions del públic local, ben orgullós de l’esforç dels seus nois. Sense fer volar coloms, hi ha quelcom a l’ambient que s’intueix:

Això ha d’anar a millor per força perquè cada cop creix la complicitat amb aquesta barreja de tarragonins i colla dels Fernández, amb els futbolistes de perfil tan assortit que conformen la plantilla. Ara són ells qui s’ho han de creure, més enllà de preocupar-nos pel cansament amb què rebran diumenge a migdia l’Atlètic Balears.

Torneu a veure el partit tots plegats i enhorabona, endavant, convençuts i satisfets. Aquest Nàstic té alguna cosa especial que es comença a coure. Cal creure-s’ho des del primer a l’últim, de la presidència a l’aficionat, de l’entrenador al suplent. La d’ahir no va ser una derrota sinó el començament d’alguna cosa prou il·lusionant.