L’empobrament lingüístic. El pas previ a la desaparició d’una riquesa mundial

És realment esgarrifós passejar pel carrer i sentir les converses dels nostres contemporanis. I, si tenim la sort de sentir-les en català, la catàstrofe és assegurada.

És un fet que la nostra llengua s’ha empobrit més que les altres per diverses causes: no tenim un estat sòlid defensant-la, la interferència constant i cada cop més potent del castellà, sobretot, en el camp audiovisual i l’autoodi habitual, fenomen que ja fa massa anys que dura.

Deixar empobrir el català és com un suïcidi col·lectiu. Per això cal que fem mans i mànigues per tal que això no s’esdevingui. Cal posar en escena o rellegir grans obres literàries i apuntar-ne frases en una llibreta fins que ens quedin impregnades al cervell.

Els Vells és un drama que es va estrenar al Teatre Romea el 1903 i que va tenir un èxit clamorós. És una peça que parla de quan la gent gran se la feia fora de la fàbrica perquè, per l’edat, ja no rendien com abans.

Cal recordar que, aleshores, les pensions de jubilació ni existien ni es podien albirar a l’horitzó.

Hom podria pensar que el tema ja no és d’actualitat, però tal com van les coses...! És clar que també vivim en un país que tenim el premi de dramatúrgia ‘Ignasi Iglesias’, però que no es programa mai cap de les seves obres.

A Els Vells hi podem trobar una riquesa de lèxic, que molts dels nostres joves no arribarien a capir. Modernitzar el text seria un fracàs perquè representaria que la nostra societat ni llegeix res en català ni està acostumada a sentir parlar la nostra llengua amb la varietat que realment té. Hi trobem tot d’expressions més o menys populars que van dient els personatges, com ara; «cada casa és un món, i cada rajola, un poble»; «ja ha arribat per nosaltres l’hivern»; «porto un feix d’anys al damunt»; «és més fals que la sorra del mar»... o allò que tot sovint es deia a casa: «tothom només procura per ell».

I n’hi ha d’altres, que sembla que hem perdut del tot, i que, en canvi, ens aporten (o aportarien) una gran capacitat de comunicació que enriquiria no només la parla quotidiana, sinó tot un món d’expressivitat que hi està relacionat.

Per exemple, en un moment donat, un personatge diu: «Tinc els cabells blancs i la cara plena d’arrugues. Porto les set creus al damunt».

Poca gent sap que aquesta expressió fa referència a l’edat. L’home fa palès que té 70 anys o que es belluga per la setantena. Igual que tenir les quatre creus seria tenir quaranta anys (o estar en la quarantena) o tenir les vuit creus, seria moure’s entre els 80 i els 89 anys.

Un altre exemple: hi ha un personatge que, resignant-se diu: «Aquesta deu ésser la nostra planeta...». Fer o tirar la planeta és com dir que et llegeixin les cartes o et facin la carta astral, predir el futur. I si algú té una planeta determinada, vol dir que té un Destí marcat, del qual no es pot sortir. Tenir bona o mala planeta seria tenir bona o mala sort.

Aquesta expressió, en català, és antiquíssima. A la Crònica de Ramon Muntaner del 1325 ja ho podem llegir en aquest sentit: «Què us diré? Que’n aytal planeta com fo caygut, plach a nostre senyor Déus que finís sos dies...».

És curiós com en una època d’endevins i astròlegs, els quals poden exercir més bé o més malament el seu ofici, hàgim perdut una expressió tan genuïna com aquesta.

O encara un altre exemple que apareix a l’obra: «Si hi vas a parlar amb aquest urc...». Què vol dir urc? Doncs: orgull, altivesa, supèrbia. I encara té el sentit, depèn del context, de vigor o d’embranzida, tant en una persona com en un discurs.

Diuen tot d’experts il·luminats que n’hi ha prou amb vint minuts diaris de lectura, per a guanyar molt en lèxic, expressió oral i escrita i, també, en concentració i comprensió.

Algun lector em pot tractar de pessimista. Però com va fer dir Ignasi Iglesias a un dels seus personatges, tot fent un joc de paraules entre la Virtut i el nom d’una persona: l’esperança és una noia molt bonica que es va morir asseguda.

Qui sap si a la nostra llengua i cultura, de tant de seure, no li passi el mateix.

Lloc de referència: Vilallonga del Camp. Lloc habitual de patiment: Barcelona. Aquest mes d’octubre, fa 35 anys que vaig començar a dedicar-me professionalment (és a dir, cobrant les misèries habituals) a la ràdio. Fou a Ràdio Salou, quan la Cadena SER encara no s’havia venut l’ànima (però ja en feia els tràmits). Recordo amb gran estimació els meus primers passos radiofònics a Ràdio El Morell i Radio Capital de l’Alt Camp.