L’esfera simbòlica. L’altre gran camp de batalla

Borodianka és una ciutat a uns 20 quilòmetres de Kíiv, al nord d’Ucraïna. L’exèrcit rus la va ocupar durant els dos primers mesos de guerra. Quan l’abril de l’any passat hi vaig poder entrar, ja no es podia ni considerar una ciutat: era un simple embolcall inqualificable de mort i destrucció (per estendre’ns-hi, la Wikipedia dedica un article sencer a la «Massacre de Borodianka»).

Enmig d’aquest escenari dantesc, em va cridar l’atenció que una estàtua havia quedat en peu, just al bell mig d’una plaça que, abans de la invasió, havia estat el cor neuràlgic de la ciutat. L’estàtua era un bust. A l’acostar-m’hi, vaig entendre per què l’havien deixat sencera: li havien disparat, ben visible, un tret de bala al mig del front.

Era l’estàtua del poeta Taràs Shevchenko, un dels símbols de la cultura ucraïnesa. El tret, un missatge inequívoc pels que hi arribessin. Aquell mateix dia, 20 quilòmetres al sud, al tornar a Kíiv, els ucraïnesos retiraven plaques i cartells dels carrers que homenatjaven escriptors, músics, poetes o polítics russòfils. Tots ells símbols del seu passat soviètic compartit que ara, amb els tancs i les bombes russes assetjant el país, repudiaven.

El poder dels símbols

Són el bé preuat que dona forma a la nostra cultura. I, amb ella, la nostra identitat col·lectiva. Els símbols són el material amb el que dibuixem la nostra realitat. En paraules del filòsof Ernst Cassirer, el gran estudiós del tema, és la comprensió dels símbols allò que diferencia els homes de la resta d’animals.

Mentre aquests últims tenen la capacitat d’adaptar-se de manera directa al medi que habiten, els homes necessitem un sistema simbòlic que faci d’intermediari entre nosaltres i la realitat. Elements com l’art, la llengua o la religió. Cada conjunt d’aquests símbols compartits és el que anomenem cultura, i és el que fa que entenguem el món d’una manera o d’una altra. I és per això que són tan valuosos i llaminers a l’hora d’apoderar-se’n, controlar-los o destruir-los.

El símbol per excel·lència

La bandera. Protagonista de la setmana, que ens porta d’Ucraïna a Brasil passant per Israel, tot en una mateixa setmana. Hem vist com el nou govern de Benjamin Netanyahu (el mateix de sempre, però cada vegada més a la dreta) ha ordenat retirar les banderes palestines dels espais públics. A partir d’ara, mostrar públicament l’emblema palestí, el símbol principal de la seva existència, serà considerat, literalment, un «acte de suport al terrorisme contra Israel». Esborrar el símbol per intentar esborrar, encara més, la seva existència.

Però el pitjor que et pot passar amb un símbol no és que te’l prohibeixin, que malgrat tot manté intacte el seu valor, sinó que el segrestin. Que perdi el seu valor i significat. Com ha passat al Brasil, que usurpada i enaltida a mans dels assaltants, la verd-i-groga ja no representa la nació sencera, sinó el (fals) patriotisme dels seguidors bolsonaristes que, amb ella lligada al coll, han intentat un cop d’estat a les institucions.

Un símbol nacional, amb tot el seu valor a l’hora de vindicar l’estima i la pertinença a un col·lectiu, segrestat i apoderat per l’extrema dreta. En això a l’Estat espanyol fa anys que hi tenim experiència.