L’habitatge social, el gran oblidat de la transformació de la Barcelona del segle XX

«Si el segle XIX havia deixat per al segle XX el deute amb la ciutat històrica, el segle XX deixa per al segle XXI el deure de resoldre el dret de l’habitatge», explica a mode de resum l’arquitecte Pere Cabrera, en un dels nombrosos testimonis de l‘audiovisual que acompanya l’exposició Habitar Barcelona, reptes, combats i polítiques al segle XX. Organitzada pel Museu Història Barcelona (MUHBA) busca mostrar la història de l’habitatge els darrers cent anys, amb dos comissaris de luxe, com l’economista Carme Trilla i l’arquitecte Amador Ferrer.

«El tret més fonamental del segle XX és el pas massiu del lloguer a la propietat, amb un bolc molt significatiu a partir dels anys 60, de manera que es passa d’un principi de segle on el 80% de l’habitatge és de lloguer i només un 20% de propietat fins arribar a la situació actual, on els percentatges estan invertits», destaca com a gran primera conclusió Amador Ferrer, amb el qual conversem per aprofundir en algunes de les idees més significatives de la mostra.

Més enllà del component patrimonial, insisteix en les conseqüències socials que va comportar per la pròpia ciutat: «s’acaba amb la mobilitat pròpia del lloguer de manera que amb la compra de pis, que per moltes famílies és el seu únic patrimoni, es produeix un arrelament al barri i dona lloc a les reivindicacions socials de les associacions de veïns per obtenir equipaments i infraestructures a les emergents zones de la perifèria, dotades de més millores urbanes en comparació a d’altres extraradis europeus, com el de Paris».

Construcció desenfrenada

El desarrollismo de la segona etapa del franquisme (1959-1975) va fomentar la construcció desenfrenada d’habitatges per absorbir la forta immigració a Barcelona. Si durant el primer terç de segle ja s’havia doblat la població fins arribar al milió d’habitants, de 1950 a 1970 es va passar d’1.280.000 habitants als 1.750.000 de 1970, atrets per l’auge de la indústria i la construcció.

Paradoxalment, la política pública d’accés a l’habitatge va centrar-se en incentivar la propietat, de manera que el parc de pisos socials en lloguer és insignificant. «Una altra de les conclusions és que la política d’habitatges públics protegits ha fallat. Al seu dia es van construir edificis protegits que es van poder vendre després al lliure mercat, de manera que va ser impossible crear un parc públic» explica Amador Ferrer.

Convertit en un dels grans reptes del segle XXI, l’arquitecte defensa que per revertir-ho cal l’acció directa de l’administració, amb la compra de terrenys. «Si no hi ha sòl públic no es pot fer habitatge social i les administracions en el passat s’han venut espais urbans per cobrir altres necessitats» es lamenta per recordar l’efecte regulador que pot tenir per al mercat immobiliari: «Si hi ha un parc públic d’habitatges en règim de lloguer ja pots influir en els preus dels pisos, quan avui domina el mercat lliure».

A nivell estatal, el lloguer representa el 24%, quan a Europa se situa en el 35% i el que es defensa és que de tot el parc de pisos en lloguer n’hi hagi una part (al voltant del 15%) de titularitat pública.

Primer terç de segle

L’exposició ens recorda que el primer terç de segle va estar caracteritzat per una greu crisi residencial, amb el punt culminant de la gran vaga de llogaters del 1931. Després del franquisme, l’arribada de la democràcia va prioritzar la transformació de l’espai públic i va deixar al mercat la qüestió de l’habitatge.

I parlant de reordenació urbanística és inevitable parlar de les superilles, tenint en compte que Amador Ferrer va ser el director de Patrimoni i Edificació de l’Ajuntament de Barcelona en el període preolímpic (88-92): «El que és inadmissible és que es digui (per part del govern municipal) que és l’única solució possible, quan hi ha opcions més provades, fins i tot a la mateixa Barcelona. Cal una visió més estratègica i menys tàctica perquè hi ha el risc que el centre de l’Eixample perdi l’equilibri entre el sector terciari (comerç i turisme) i l’habitatge, com ha passat a ciutats nord-americanes com Boston, que ara volen tornar enrere».