La bòbila, la biblioteca més criminal

Com si fos una habitació secreta, perquè són pocs que en tenen coneixement de la seua existència i menys encara els qui la freqüenten, al tercer pis de La Bòbila -una de les biblioteques de l’Hospitalet del Llobregat- hi ha una habitació amb uns 11.300 llibres de gènere negre i policíac.

Està tancada en clau i de la porta en penja un cartell enganyós: PRIVAT. No és privat el que allí s’hi guarda, és públic i a la directora de la biblioteca, la Llumi Ramos, li agradaria que encara fossin més lectors els que demanessin en préstec unes lectures que van aconseguint amb compres i donacions. El fons total de gènere negre i policíac de la biblioteca (que compta amb diversos subgèneres com el de detectius) és de 20.500 títols.

Els que no estan a l’estança secreta, estan als prestatges de la primera planta on els usuaris poden consultar-los a diari sense demanar permís. El Jordi Canal -l’ex director ja jubilat- és qui va posar els fonaments i gran part de l’estructura perquè La Bòbila tingués este fons específic i la Ilumi continúa amb les mateixes intencions.

Ensenya els tresors que hi guarden amb la il·lusió de qui coneix la importància que tenen per a lectors exigents com la Charo González, que enguany ja porta llegits 105 llibres, tots del mateix gènere. A casa no llegeix, ho fa durant els dos trajectes diaris que té en tren per anar i tornar de la feina, de Sitges a Barcelona. Hi ha dies festius que inicia viatges ferroviaris sense solta ni volta perquè ha deixat la lectura en un moment intrigant i axí és com un diumenge acaba comprant el pa a la Barceloneta o dinant un «cocido» a Madrid. «Charles Williams és un autor que s’hauria de reivindicar. És molt bo», comenta la Ilumi mentre n’agafa un dels exemplars.

La Charo també hi està d’acord. La directora explica que l’escriptor Hernán Migoya, fascinat per l’obra del nord-americà Charles Williams va acabar posant-se en contacte amb la filla i en va fer una biografia que incloïa també la correspondència que l’autor va mantenir amb el seu editor. No acaben d’entendre perquè hi ha autors que han quedat en l’oblit i que aquí ja no es tradueixen, com la Margaret Millar. Millar, d’origen canadenc, va casar-se amb el nord-americà Kenneth Millar, conegut com a Ross Macdonald. Macdonald és el pseudònim d’escriptor que es va posar per crear-se una marca pròpia que no es confongués amb la de Margaret Millar, que ja era una autora de prestigi del gènere negre. La història literària però, el recorda més a ell que a ella.

A la Bòbila, cada dos mesos publiquen una guia de novel·la negra i policíaca escrita per dones on hi tenen cabuda les novel·les de la Dominique Manotti, que també estan als prestatges de l’estança amagada. La Charo, que es perd pocs festivals literaris del gènere negre, recorda quan va agafar dos exemplars de la Manotti, el primer llibre que es va publicar -Sendero Sombrío- i l’últim; perquè l’escriptora els hi signés. L’autora no la va entendre i li va respondre un «Merci beaucoup» que va deixar a la Charo muda i sense dos llibres que li enstusiasmen. Ara riu, en aquell moment, no. Són els sacrificis dels fans.

Novel·la groga i il·lustracions

A les prestatgeries hi destaca la col·lecció italiana Giallo Mondadori, d’un groc estrident. Va iniciar-se a finals dels anys vint del segle passat i pel disseny del Giallo, a Itàlia el gènere negre es coneix com la novel·la groga. «S’haurien de recuperar les il·lustracions a les portades», diu la Ilumi i cita les il·lustracions de la Maria Picassó a la col·lecció que Anagrama i Acantilado han publicat dels llibres del comissari Maigret de Georges Simenon». La Cua de Palla la reconeixies per les portades del Jordi Fornas»; aclareix. És la col·lecció de gènere negre que Edicions 62 va treure al mercat a principis dels anys seixanta amb títols com Joc Brut de Manuel de Pedrolo o la traducció del Falcó Maltés de Dashiell Hammett.

Se la coneix l’Àlex Martín Escribà tant bé com es coneix amb detall els títols que hi ha en estos prestatges de La Bòbila. És el director de la col·lecció crims.cat. Va passar-hi dies per redactar les mil pàgines de la tesi doctoral «La recepció de la novel·la policíaca catalana des de 1900 a 1990», un coneixement adquirit que amb els anys ha publicat en llibres com Trets per totes bandes, del qual també n’és coautor Jordi Canal.

La Charo i la Ilumi comenten uns autors i uns altres, de lo bé que entrevista la periodista Anna Guitart (Tot el temps del Món, Tv3); del llibre de George Simenon Maigret tiende una trampa, que el Paco Camarasa (era llibreter a la Negra i Criminal i va ser el primer comissari de la BCN Negra) explicava que era la primera novel·la on hi surtia el més semblant a un perfilador criminal, un psiquiatra que orientava a Maigret; també d’escriptors que consideren boníssims però amb qui serien incapaces de viure-hi o mantenir-hi amistat, per masclistes; de les lectures que tenen en actiu i del fet que prefereixen no trobar-se coneguts al tren, per poder continuar llegint. La Ilumi es cruspeix dos o tres llibres per setmana, negres i ni amb este afany lector podrà llegir-se tot lo criminal que amaga La Bòbila.