La continuïtat de futbolistes bàsics ha revifat la il·lusió en la nova temporada del Nàstic

Reconeixem que escriure del Nàstic no crispa en doble direcció i sentit: ni a l’autor, ni als lectors. En canvi, la resta de qüestions d’actualitat en aquest món resulten tot un poema. Allà on miris, hi ha material de sobres per a reflexionar, situacions que fan bullir la sang i la frustració de saber que mai no canviaran. Per tant, els arguments poden fatigar al receptor, l’últim que desitjaria l’articulista. Avui dia, val més no escriure sobre gairebé res. I en conseqüència, futbol, que de vegades actua com analgèsic.

Des que Rubiales i els que tallen el bacallà al fangar del futbol espanyol van decidir que el Nàstic no disposava de prou poder per pujar a Segona, s’ha produït un fenomen curiós, una mena d’onada que el club hauria de surfejar i aprofitar, no fos cas que s’extingís tan ràpidament com ha aparegut. En l’àmbit institucional, ha quedat una lliçó d’aquell disgust que els mandataris grana haurien d’assumir per actuar en conseqüència. Si dones suport a gent de dubtosa talla moral, no et sorprenguis quan et fallin, no esperis que actuïn conforme a valors. Simplement, et converteixes en còmplice al creure que et regalaran alguna molla del banquet si els hi fas la gara-gara.

Per dignitat i coherència, sigues crític, exigent, argumentat en les alternatives i aconseguiràs d’ells el respecte que t’han negat, tal com ha passat entre la RFEF i el Nàstic. De moment, després de l’enuig expressat, ja han corregit el format d’ascens per al curs vinent, que Rubiales ja té prou fronts oberts en la seva controvertida gestió. Ni el futbol es salva d’estar en les desastroses mans que estem.

Entre la massa social grana, les setmanes de vacances han generat un magnífic corrent d’identificació i afecte cap a certs membres de l’equip, que ja tocava.

Per fi hi ha futbolistes de confiança per a la massa social, amb els que t’identifiques i et fan sentir ben representat. Així, les renovacions del porter Manu García, de Trilles, de Joan Oriol i algun altre s’han sentit com a gols de victòria, signes inequívocs que el club farà l’esforç d’estar al nivell de les ambicions i lluitarà assenyadament per pujar de categoria, malgrat el dèficit acumulat en el curs.

Àlex Quintanilla ha estat un cas especial. Que el benvolgut central basc, de solvència contrastada i respectable intel·ligència, hagi preferit continuar a Tarragona que deixar-ho per centrar-se en la seva feina professional, d’èxit tan indiscutible com sorprenent vista la joventut del personatge, ha resultat una notícia esplèndida.

El Nàstic torna a tenir una colla de futbolistes que paga la pena, xiquets que sents a prop en tots sentits i contemples amb la simpatia més gran, confiança i garantia. I si la institució n’és conscient i fa l’esforç de mantenir-los a casa, tampoc no costa gaire que tots i cadascun d’aquells propers al sentiment grana, més actius o més passius, però satèl·lits d’aquesta devoció, es facin la pregunta de si volen o no contribuir personalment en aquest projecte, ara revifat d’il·lusions. Si desitgen pujar a bord i remar junts per eixugar el dèficit, ser ambiciosos i situar aquest símbol centenari al nivell que la ciutat, les comarques i la seva gent mereixen. En cas que la resposta a la pregunta retòrica sigui afirmativa, toca fer-se soci, pujar al carro i demostrar la complicitat personal cap a aquest símbol imprescindible de la societat tarragonina.

Amb el vent bufant a favor, resulta un excel·lent moment per aquesta mena de plantejaments.

Hi ha temporades en què costa renovar el compromís i positivitzar, però avui, enmig de diverses i puntuals circumstàncies engrescadores, el Nàstic i la seva gent viuen una situació que convida a les actituds positives, decidides.

Res de quedar-se a veure-les venir. És el moment de posar el preceptiu gra de sorra i col·laborar en l’enfortiment d’aquesta gran senya d’identitat tarragonina.

Un bon moment de traure l’autoestima i l’orgull de pertinença de passeig amb l’excusa de donar suport als colors que els tarragonins s’estimen. Hi ha equip i és bo sentir que en formes part.