Sovint, en les converses que encara poden ostentar aquest nom, apareix l’observació que en la nostra societat, i en línies generals, el poble, la gent, permanentment té símptomes d’enuig, d’estar enfadats, rabiosos, irritats o, per dir-ho a l’estil popular: de mala lluna.
En aquest comentari no s’arriba mai a cap conclusió del perquè, però tothom n’esmenta exemples: gent que crida i s’enfada per no res, metges i infermeres rebatent portes, cambrers malhumorats, conductors de tota mena de vehicles escridassant altres conductors de tota mena de vehicles...
A la Ciutat Comtal, fa cosa de 15 dies i, segurament, a causa del retorn a la rutina després de la fal·lera de les vacances, hem arribat a veure actituds que farien tremolar la cort celestial.
Dones que al supermercat remenen totes les bosses d’enciam preparat per a fer amanides i que en sec, rondinen enfurismades, i llancen la bossa a terra per, tot seguit, continuar amb el carretó passadís enllà amb cara de tres déus.
Canalla que, en lloc de jugar més o menys sorollosament en una plaça pública, es dediquen a agafar pedres i tota mena d’objectes a l’abast i els estampen amb ira contra les parets o els arbres de la vora, amb una violència desaforada, mentre sons pares, asseguts en bars propers, parlen indolentment com si res.
Els exemples són infinits. I encara n’hi ha que em pregunten: la gent està enfadada perquè cobra poc? Perquè no és feliç? (com si algú pogués mesurar o definir un estat que, com a màxim, és transitori). Perquè s’havien imaginat una vida com allò que veuen als anuncis o a les pel·lícules i, després, quan toquen de peus a terra, s’adonen de la seva mediocritat i s’enrabien com a nens petits per no tenir les vides somniades?
No hi ha resposta per a aquesta rabior social generalitzada. Va començar arran de la pandèmia, però n’hi ha una munió que encara estan enfadats, no se sap ben bé contra què o contra qui.
Els grecs d’antany, que ja havien viscut tota mena de situacions semblants a les que vivim ara (encara que els nostres contemporanis es pensin ésser únics i extraordinaris), ja s’havien trobat en una conjuntura grupal semblant.
Fa 2.700 anys ja havien mesurat i construït un edifici argumental perfecte a totes les funcions psicològiques possibles tant des del punt de vista individual com col·lectiu.
Tenien clar, com podem apreciar en tots els autors clàssics, que la Humanitat té una estranya tendència a la degradació moral per un motiu sobradament explicat i planyívolament lamentat: l’ésser humà no pot escapar al seu destí inexorable, malgrat tot allò que ens faci pensar una joventut envanida o uns missatges baratets de quatre gurus rapinyaires que us volen fer creure que «tu ets qui dirigeix el teu destí».
És voluntat de Déu que per no creure i haver menjat el fruit de l’arbre prohibit estiguem obligats a l’esforç i el dolor del treball i la malaltia. És voluntat de Zeus, després que Prometeu robés i donés el foc als homes, que a partir d’aleshores estiguéssim obligats a l’esforç i el dolor del treball i la malaltia. Ambdues qüestions són tractades igualment en les dues religions que més ens han influït.
La reacció de l’ésser humà sempre ha estat dual: escoltar i acceptar la justícia, el seny, la rectitud, el respecte a la divinitat i l’ordre (la Dike) o revoltar-se i abandonar-se a la immoderació, la depravació, la violència, la ira, la impietat i la transgressió (l’Hibris).
Allò que no vol sentir l’home actual és que a la vida cal escollir. I la majoria dels nostres contemporanis ja ho han fet, encara que no en siguin conscients. I tots sabem quina ha estat la tria. I tots també sabem, encara que no ho vulguem escoltar, que tard o d’hora, Zeus, Déu Pare, o qualsevol nom que hom li vulgui donar, acaba castigant els seguidors de l’Hibris amb un daltabaix.
Hesíode adverteix a l’insensat de son germà Perses que fa males jugades per a obtenir una herència: «Escolta la Justícia (Dike), no deixis créixer la depravació (Hibris)». Amb quants dits de la mà podeu comptar els seguidors d’aquest consell?
