La por (i l’odi). Quan les alarmes sonen a casa

La seqüència dels fets és aquesta. El 22 de juliol una cinquantena de persones protesten al ple municipal de Tarragona en contra que l’Antiga Ciutat del Repòs aculli un alberg per joves. Per què mostren un sentiment d’ira, amb crits i insults, per un projecte com aquest? Per què la regidora de la CUP és esbroncada quan proposa una moció de condemna de l’actuació policial a la tanca que separa Melilla del Marroc i que va provocar desenes de víctimes? La tensió creix fins al punt que l’alcalde, Pau Ricomà, es veu obligat a expulsar als veïns.

Per entendre-ho, hem de remuntar-nos al passat mes de març, quan la Generalitat va anunciar que l’antiga Ciutat del Repòs i Vacances de Tarragona, la Residencial, es convertiria, després d’onze anys d’abandonament, en un alberg on, entre molts altres objectius, «es promocionarà el benestar emocional d’infants, adolescents i joves». La consellera de Drets Socials, Violant Cervera, va explicar que les obres suposarien una inversió de quince milions d’euros i que començarien durant l’any 2023.

Immediatament, es van disparar els rumors i va aparèixer l’estigma dels ‘menors no acompanyats’, coneguts de forma despectiva com ‘menes’. De res van servir els desmentiments oficials. La foguera ja estava encesa. Per completar el panorama, ens hem de remetre a una altra data, el 7 de maig. Aquell dia l’Associació de Veïns de Boscos de Tarragona va celebrar un referèndum en el qual demanava votar en contra d’un espai que «pugui acollir, integrar, supervisar i formar menors amb factors de risc psicosocial».

La consulta, feta sense cap cens fiable, va tenir com a resultat que, dels 676 veïns del barri de Llevant que van votar, 646 estaven en contra, mentre que només 30 hi estaven a favor. És a dir, una majoria aclaparadora es declarava en contra d’un objectiu en teoria tan lloable com atendre i cuidar menors.

Sis dies després del tempestuós ple municipal de Tarragona, la mesa del Parlament de Catalunya suspenia a la seva presidenta en aplicació del reglament que estableix la incompatibilitat del càrrec amb l’obertura d’un judici oral per corrupció. En un agre discurs, que TV3 va transmetre gairebé íntegrament durant el telenotícies, Laura Borràs assenyalava «cinc diputats, amb noms i cognoms, que han vingut vestits de jutges» i els qualificava «d’hipòcrites». A la porta de la cambra, unes dues-centes persones es manifestaven per donar-li suport. De la concentració van sorgir crits de «mora de merda» contra la diputada Najat Driouech, quan abandonava la Cambra.

Què tenen a veure aquests dos fets? Doncs que constitueixen llums d’alarma que s’encenen quan les emocions s’imposen a la racionalitat, i serveixen de combustible per, primer, estendre la por. I, després, l’odi, la fractura social, la xenofòbia, l’expansió de la mentida, els prejudicis...

Si no reaccionem a temps, a poc a poc, sense adonar-nos-en, ignorem principis bàsics de la democràcia i la convivència. És com un pendent que sabem on comença, però no fins on ens porta. La història és plena d’exemples de societats que així, lentament, van lliscar –llisquen– fins al desastre. Per això és tan important donar respostes sempre que sonen les alertes.

Quan la por, i sovint l’odi que se’n deriva, ja no és una qüestió individual, sinó col·lectiva, entrem en un terreny molt perillós. A l’origen, potser hi ha causes, raons, que expliquen l’espurna que encén la por (i l’odi), però sempre és el preludi d’una deriva que després ja ningú no sap com aturar. Cal que les democràcies reaccionin quan s’encenen les alarmes de la por (i l’odi), sigui a Boscos de Tarragona, o a les portes del Parlament de Catalunya.