La primera guerra retransmesa via TikTok

La invasió russa a Ucraïna ens va ensenyant com són les noves guerres. Les primeres imatges ens van arribar a partir de TikTok en un canvi de paradigma sense precedents. Si històricament els grans mitjans de comunicació i els governs s’encarregaven de servir les imatges a la població (de dalt a baix), ara era la ciutadania (de baix a dalt) qui iniciava la difusió des de les xarxes socials. Durant la primavera àrab del 2012 les xarxes socials ja van exercir de mitjà catalitzador de les protestes populars. Amb tot, la consolidació del telèfon intel·ligent i l’algorisme de TikTok, que premia els continguts d’usuaris particulars per davant dels professionals, expliquen la gran proliferació de vídeos dels moviments de l’exèrcit rus.

Si la guerra d’Iraq va ser la primera guerra televisada de la història, la invasió russa ha posat de manifest que la informació ja no es distribueix de forma centralitzada, si no des dels ciutadans i això comporta els seus riscos, tenint en compte que la informació és una eina propagandística. Aquest ha estat un dels motius perquè he llegit amb gran interès el darrer informe del Centre d’Estudis i Documentació Internacionals a Barcelona (CIDOB) amb un títol prou revelador: Amenaces híbrides, ordre vulnerable. Els investigadors ucraïnesos Yulia Kurnyshova i Andrey Makarychev sostenen en el seu article que es van sobrevalorar les capacitats de Rússia i, en canvi, es va subestimar la capacitat de resistència d’Ucraïna. Admeten que en aquesta resiliència de Kiev ha jugat un paper clau la sostenibilitat de les xarxes socials i una política informativa fiable, donat que en aquests anys previs (a partir de l’annexió de Crimea i els atacs al Donbass) s’havia adquirit experiència en contrarestar la propaganda russa. En aquest sentit, la periodista i investigadora catalana Carme Colomina reconeix que la «desinformació és una arma en temps de guerra i una amenaça híbrida en temps per la pau. Una eina no militar que pot utilitzar-se per irrompre en espais civils i desestabilitzar-los, amb implicacions per la seguretat local, regional o nacional». Es veritat que la propaganda sempre ha jugat un paper clau, tot i que «s’ha amplificat exponencialment per la tecnologia», en referència a les xarxes socials, els algoritmes o l’ús d’intel·ligència artificial, entre d’altres.

Un dels conceptes que adquireix gran protagonisme a l’informe del CIDOB és el de conflicte híbrid, en contrast al de les guerres tradicionals, on s’enfrontaven dos exèrcits. Es tracta de noves formes d’agressió, desenvolupades per la pròpia Rússia a Crimea, on es poden combinar ciberatacs, campanyes de desinformació, ingerències en processos democràtics o intents de desestabilització per la mobilització de migrants en les fronteres externes de la UE.

Ampliant l’angle de visió, l’increment d’hostilitats entre Algèria i Marroc també ha portat un desplegament d’atacs híbrids a la regió del Magrib, on l’Estat espanyol n’ha patit les conseqüències: tancament d’un dels gasoductes algerians, d’una banda, i la sospita de l’ús de les migracions com arma política pel govern de Rabat, de l’altra. I encara amb una visió més global, el gran mestre en desenvolupar accions no convencionals per reforçar la seva sobirania és la Xina, amb Taiwan com a etern candidat a rebre una invasió amb paral·lelismes clars amb l‘atac rus a Ucraïna.