La tragèdia de Macbeth. O: la impostura dels artistes que suren per damunt del bé i del mal

Boira i desgavell. Això prometen les tres bruixes de La tragèdia de Macbeth tot just en començar l’obra que William Shakespeare va estrenar el 1606. I tot fa pensar que, amb alts i baixos, aquesta maledicció ens ha durat fins a avui.

Aquesta peça teatral tètrica i sangonosa, fou la inspiració de Giuseppe Verdi més de dos segles després per a la creació musical del seu propi Macbeth que recentment hem pogut veure i escoltar al Liceu de Barcelona.

Deixeu-me fer un incís per a aquells lectors que a tot hi troben pegues. No em vingueu amb la cantarella que el Liceu és de burgesos (encara branda aquest tòpic!) i que l’òpera és anacrònica. Sortosament, poder-ne gaudir ja és a l’abast de pràcticament tothom i expliqueu-me què feu mirant sèries de Netflix en la qual la lluita pel poder és l’eix bàsic argumental amb idees tretes directament de l’obra de Shakespeare.

«El bell és lleig, el lleig és bell». Mai com fins ara aquesta cantarella malastruga s’ha fet tan evident en la societat en general i en el món de l’art en particular.

L’original anglès diu: «Fair is foul, and foul is fair» (allò que és just és fastigós, obscè... i allò obscè és just.) Si ens hi fixem bé, Josep M. de Sagarra va encertar de ple en l’ús dels mots que hem transcrit.

És clar que a arribar a capir què és la bellesa i la lletjor (a part de la natural predisposició i comprensió de cadascú envers aquestes dues qualitats antagòniques) caldria tenir un devessall de coneixements artístics filosòfics i literaris de les percepcions que, per fixar uns límits, anirien de Plató a Schiller.

De Plató, a part dels seus diàlegs, a les Lleis ens diu clarament que en el menyspreu per la tradició comença l’anarquia en l’art, la qual, a posteriori s’escampa al món polític i moral.

De Schiller, també podríem recomanar tota la seva producció, però especialment les Cartes sobre l’educació estètica de l’home. Allà hi exposa que «el bon gust i la bellesa són el baluard contra la barbàrie, la immoralitat i la cobdícia».

En els gustos estètics, cada cop com ens trobem més en un «desgavell» i una estranya «boira» bruixesca que ens entela la visió. Com a mostra, allò que hem hagut d’entomar/patir al Liceu.

Obviant els intèrprets i la direcció musical de Josep Pons cal explicar allò que s’hi esdevé abans de llençar el barret al foc on hi bull la caldera dels sortilegis.

El director d’escena és el cèlebre i coronat Jaume Plensa, que es dedica a omplir mig món de caps escultòrics i hieràtics de persona com a màscares mortuòries i lletres en format de sopa formant conjunts que han estat ponderats d’artístics.

És d’agrair que els artistes catalans puguin ser profetes a la seva terra, sempre i quan sàpiguen per on naveguen. Per començar Plensa troba Macbeth antiquada (ja anem malament) i diu que el protagonista, al capdavall, té un mal dia i per aquesta causa tot se li complica. El fet que Macbeth pensi en l’assassinat poc després de començar el primer acte es veu que no compta.

Amb aquests antecedents no ens ha d’estranyar que omplir l’escenari dels seus caps fets amb malles d’acer i omplir de lletres el vestuari dels actors, no és res més que un altre despropòsit operístic d’una modernitat innecessària.

L’escenografia que ha fet Jaume Plensa podria servir per Macbeth, com per qualsevol altra òpera de qualsevol altre autor i del repertori habitual. I si hi afegim que el gran escultor considera que Lady Macbeth és un «ésser de llum» que cal dignificar i la vesteix tota de blanc, ja hem arribat al cap del carrer.

La nova moda de tergiversar-ho tot. El lleig és bell. Lady Macbeth és el verí de tots els verins, capaç de dir: «Acudiu, esperits que presidiu els pensaments de la mort, ompliu-me de la més espantosa crueltat, veniu dintre els meus pits de dona i canvieu la meva llet en fel, agres ministres de la crueltat».

Les cròniques no expliquen l’escridassada i la xiulada que va tenir Jaume Plensa de bona part del públic assistent els dos cops que va sortir a saludar a l’escenari. Potser ja va sent hora que al «respectable», realment se’l respecti.