Les batalles del pessebre: les ridiculeses de l’ésser humà per a una fútil correcció política

El Cap i Casal de Catalunya és sempre un cau de polèmiques principalment intranscendents. Però la gran quantitat de mitjans de comunicació que s’hi ubiquen les fan esdevenir alguna cosa realment crucial per a l’existència.

A part de les baralles polítiques de saló, de si el tramvia ha de passar per la Diagonal malgrat el referèndum que s’hi mostrava contrari i de l’habitual espectacle animalístic entre rates i porcs senglars amos i senyors dels carrers, cada any, puntual, apareix el debat pessebrístic.

Enguany s’hi ha afegit el Parlament de Catalunya que considera que la tradició a casa nostra no compta per a res, i el laïcisme mal entès preval sobre qualsevol altra consideració.

Només hi ha deixat fer l’arbre de Nadal. Una representació nòrdica del Tió, un costum molt ‘chic’ que va arribar a Barcelona, amb prou feines fa 100 anys, i que més tard es va escampar arreu.

L’arbre, curiosament, no deixa de ser el símbol i expressió d’un esperit del bosc que entra a casa i dona regals, com el Tió, representant l’esperança de la natura vers un nou renaixement en el moment més fosc de l’any. És a dir: màgia pura, i com tota màgia, va inserida en un context religiós antiquíssim i variadíssim, més o menys heterodox.

A més, l’arbre, també té un sentit religiós. És Yggdrasil, el freixe immortal de l’antiga religió nòrdica que uneix els nou mons de tot allò creat i pel qual es passeja Odin, pare de déus i homes.

Al capdavall, allò que enutja un determinat grup de polítics poc llegits és una representació catolicocristiana. Tot i que alguns especialistes podrien començar a explicar els elements ‘pagans’ perceptibles en el pessebre.

No és només els personatges populars que s’hi han afegit i que no tenen res a veure amb el fet miraculós que hi trobem. És que hi ha un bou, que sembla Apis. Un ase que sembla Seth. Una Mare de Déu amb un nen Jesús que iconogràficament no deixaria de ser una Isis amb el seu fill Horus. I un Sant Josep llunyà, com Osiris vivent al país dels morts.

Vet aquí una icònica de la religió egípcia que alguns estudiosos han fet referida a la representació clàssica del naixement. Però, a més, hi apareixen tot d’àngels, éssers immaterials que els espiritistes del segle XIX tenien en consideració.

I també hi surten tres astròlegs. Perquè els tres Reis (els evangelis no diuen que en fossin tres ni que fossin reis) són clarament uns Mags, que en aquella època feia clara referència als astròlegs perses, i ves per on ens trobem que en el pessebre, segons com es miri, hi ha representat un garbuix ecumènic de creences dels orígens més diversos.

És evident que tot plegat no és res més que una especulació feta a través de persones estudioses que van més enllà del pensament inicial de sant Francesc d’Assís i tot el que va venir després. El pessebre és eminentment cristià. Però no invalida aquesta visió més agosarada que permetria als anticlericals caducats acceptar-ho amb tranquil·litat i amb amor a la tradició de casa nostra.

Entre aquesta polèmica i la reiterada ximpleria de l’Ajuntament de Barcelona de voler ser originals, sense cap necessitat, sempre hi ha d’haver algun neguit o altre pel qual les festes de Nadal no són ni d’alegria ni de pau.

És evident que sempre es poden fer innovacions. És evident que els pessebres que ara diem que són tradicionals, potser no tenen ja res a veure amb els que es feien al segle XIX.

Però que tothom sàpiga que l’Associació de Pessebristes de Barcelona, entitat amb més de 150 anys d’història, n’ha fet arreu de la ciutat, entre els quals el del Museu Frederic Marès. I els amants de la tradició encara podem tenir l’esperit tranquil després de contemplar alguna cosa amb un mínim de sentit i rigor estètic.

Perquè una cosa relativament original esdevingui tradició, i que es repeteixi al llarg dels anys, ha de tenir un sentit que el subconscient de la majoria de les persones el trobi lògic. Si no, tots els esforços són endebades. Dit això, que tingueu un Bon Nadal i que l’any que ve no ens resulti tan repatani com els precedents.