Les periodistes i el periodisme. Apunts per a una ‘laudatio’ de la directora

Abans que el foc amic em fotés fora de la URV, un dia d’un curs de no sé quin any, Facultat de Periodisme, em va trucar la Núria Pérez per demanar-me si ella i l’aleshores director del Diari podien venir a la classe d’alumnes d’últim curs a explicar el projecte professional que tenien entre mans i mirar també si pescaven. Va fer una exposició que va captivar i capturar l’atenció d’uns estudiants que, amb les il·lusions en alta concentració sanguínia, no volien ser redactors de cap altre diari que no fos el New York Times o el Washington Post.

A partir d’aquell moment, alguns es van repensar si saltaven l’Atlàntic i anaven a demanar fer de becaris amb l’Advanced a precari o si allò del Diari de Tarragona era un projecte que pagava la pena. Uns quants alumnes meus van fer-hi cap i avui són excel·lents periodistes, i encara han millorat més aquell projecte que ja és una realitat fins i tot en el digital first que, per cert, es van inventar els somniats ianquis.

Vaig tractar Núria Pérez cada dia a peu de feina quotidiana en l’estatge que vaig fer a la casa mirant-me de dalt a baix el producte, amb lupa i retolador vermell, per contribuir a millorar algunes rutines. Vaig veure aleshores com treballava: rigor professional compensat amb un tracte elegant i afable, sobretot quan calia corregir. El sentit contingent de la notícia i la finor intel·lectual de preveure-la quan serà hemeroteca, és a dir, història.

Quan es va inventar aquesta secció des de la que escric, em va fitxar i soc dels que aguanten des del primer dia. ‘La Mirada’ és una idea brillant, periodistes arrelats a les nostres comarques per partida de naixement, padró municipal, herència sentimental o una mica de cada, però que hem fet la carrera a latituds més llunyanes i veiem el local des de perspectives diferents que el circumdem. Circumdar el nuclear contribueix a complementar les percepcions de kilòmetre zero, una idea que dec a Joseba Sarrionandia, un dels millors escriptors de la llengua basca de tots els temps. He tingut, doncs, Núria Pérez com a editora un mínim de dos cops al mes i m’ha permès descobrir que –no es pensin– també hi ha bons editors, que respecten l’articulista i milloren el seu article.

Quan, ja fa uns quants anys, el Diari buscava director, vaig suggerir un caucus –seguim als USA– més que unes eleccions generals: el model Vanguardia de promoure els de casa. I vaig dipositar el seu nom a l’urna. Ara és la directora, i fa història, també perquè a Tarragona la història viu a la quotidianitat: una dona al capdavant de la capçalera més antiga d’Espanya. En un moment en el què finalment les periodistes determinen el periodisme en un intercanvi de gèneres que arriba amb massa retard.

Quan jo vaig debutar al Diari de Barcelona, allò era un ‘món mascle’ –by Terenci Moix, que, per seguir a les Amèriques, va ser el nostre Truman Capote–. Només quinze dones entre els cent col·legiats nascuts entre 1920 i 1940. Era impensable que cap d’elles fos directora d’un diari, i, si bé encara no s’ha avançat com s’hauria d’haver avançat, avui cinc dones dirigeixen diaris, i una d’elles, Pepa Bueno, El País, una de les capçaleres espanyoles més influents. I jo soc un privilegiat perquè als dos diaris que col·laboro, tinc dues magnífiques periodistes de directores: Esther Vera, a l’Ara, i Núria Pérez, al Diari de Tarragona.

Com que sé que ho farà molt bé i s’hi estarà anys, un dia la URV la investirà doctora honoris causa i, per si tinc la sort que els seus degans i caps de departament no siguin amics i m’encarreguin la ‘laudatio’, l’elogi acadèmic, deixo aquests apunts. Sort, directora i, com deia l’Espriu: «No s’envaneixi, però no s’acolloneixi».

Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. Ésautor d’una vintena de llibres sobre els conflictesirlandès i basc, la memòria de la lluita contra ladictadura i la música. ‘Memòria de la resistència antifranquista’ és el seu últim títol.