Les pors no van mai soles

La por. No una por qualsevol. Una de concreta. I meua. És la meua por. La pandèmia l’ha mantinguda hivernant durant més d’un hivern. Quina hibernació més plàcida! Tot i que el món s’havia capgirat i teníem nous patiments fins llavors impensables –parlo per mi, que no m’havia imaginat en aquella tessitura de reclusió mundial i de morts massives– i l’amenaça era constant; per tot arreu i invisible però tangible. Però no hi era la meua por i sense ella la vida és més relaxada. I ara ha tornat.

Que no és racional ja ho sé, no cal que m’ho expliqueu. Oh, sí, perdoneu, em crispa el comentari. Jo només dic que em fa por, no que tingui motius per tenir por, que és diferent. La por fa por i es retroalimenta i pren protagonisme i força i com més presència agafa, més difícil es fa combatre-la. Vull saber més del que sé i més del que m’expliquen.

-No es preocupi, és un moment.

-No es preocupi, no serà res.

-No es preocupi, passa de seguida.

Sí, sí que em preocupo, per això pregunto i no m’agrada que em responguin amb evasives o que em diguin com m’he de sentir. Altre cop tensa. El que voldria és que m’expliquessin tècnicament què pot passar, quina situació meteorològica hi ha, quant de temps duraran les turbulències; una aproximació. De fet, necessito atenció i ja soc conscient que no poden estar per tot el passatge, però en aquells moments –per a mi– només existeixo jo i, vist així, em podrien dedicar una mica de temps i fer-me unes explicacions i no pas respondre així de passada sense parar de caminar ni de tancar armaris alhora. És l’egoisme de la por.

En un dels primers vols, vaig estar patint per tants llamps com veia, constants, similars... Tornava d’Amsterdam. Un vol curt, per tant. Quin descans quan vaig adonar-me que era la llum de l’ala! I tan constant com era aquella llampadissa fictícia! La por crea realitats irreals. En canvi, la tempesta i les turbulències del vol nocturn a l’Àfrica les vaig aguantar amb molta resignació, era jove i volia superar reptes. Fa mal tenir més por a més edat. Fa molt més mal.

Com vam riure amb les amigues quan em pensava que m’havien regalat un viatge amb globus per la plana de Vic. Elles reien enjogassades, jo reia per dissimular l’angoixa que m’estava dominant. La meua por no es manifesta a l’aterrar. Aterrar és la maniobra més complicada, perillosa, bla, bla, bla... No hem quedat que la por no és racional? Aterrar és interessant, és espectacular, és una experiència brutal! Enlairar-se ja no fa tanta gràcia i la tensió durant el vol és molt estressant. Sempre en alerta. El noi del darrere que abans d’enlairar-nos grava la situació amb el mòbil, diu que ara hi haurà una explosió. Si ho repeteix em giro. Ho repeteix. Que tinc por, li dic. I pren consciència de cop. I ja no gosa fer cap més broma amb tot el trajecte. Li demano disculpes i li dono les gràcies i penso que no se li acut repetir els comentaris. Ara, però, el dia abans la por ja no acapara el protagonisme. No visualitzo el túnel d’entrada a l’avió com un carreró sense possibilitat de retorn. Deu ser que s’ha fet una mica més menuda esta por.

Abans del vol amb helicòpter

I si ho passo malament? Quina sensació sentiré? Com és volar amb helicòpter? He buscat la manera de trobar una excusa per poder-ho evitar però no la trobo. Ja d’entrada vaig donar per fet que només podria pujar a l’helicòpter una persona de l’equip i que, per tant, jo no embarcaria. Que no, que no, que no patís, que hi havia lloc per a dos, que ja hi comptaven! No tinc escapatòria. No em faig a la idea de com reaccionaré. Tinc por a volar i por a ser un problema. Un aix a l’estómac? Una esgarrifança persistent? Este és el tema, que jo no sé com em sentiré allà dalt amb un artefacte que em recorda a l’inspector Gadget. Este és el meu referent en helicòpters. Amb referents així, una no pot estar gaire tranquil·la. Li diré a la comandant que jo tinc una por, que és una por a volar, que m’expliqui sensacions i que em parli dels sorolls. Però alhora vull ser la jove que no volia tenir pors per no tenir febleses. No volaré. Tinc por. No sé si podré estar serena amb la por quan ja estigui volant. No vull ser un problema. He de volar, ho he de fer per vèncer la por i perquè m’agrada tenir experiències i perquè és una oportunitat única. Sí, volaré. Ho comunico als qui he manifestat els dubtes i la por.

Després del vol amb helicòpter

No hi ha un després del vol amb helicòpter perquè ha vençut la por. I les pors no van mai soles, s’acompanyen de culpa, d’una mica de ràbia i d’insatisfacció.

Nascuda a l’Ametlla de Mar. Autora del llibre ‘Sense Cadàver/Sin Cadáver’. A TV3 informa de notícies de l’àmbit judicial, policial i de la seguretat.