Para seguir toda la actualidad desde Tarragona, únete al Diari
Diari
Comercial
Nota Legal
  • Síguenos en:

Les veus d’un mestre. Un referent únic

Xavier Amorós. El seu cas és singular ja que vindria a ser una mena de suma de valors del Noucentisme, del Renaixement, del Modernisme i del Realisme, sempre amb una mirada pròpia, personal i única

| Actualizado a 09 agosto 2022 06:28
Jordi Cervera
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Temas:

El 18 de juliol passat moria a Reus Xavier Amorós Solà. L’obituari d’urgència de l’endemà va ser, per damunt de tot, el lament per la pèrdua d’un amic, d’un guia, d’un savi que no pas el reconeixement explícit dels mèrits personals i intel·lectuals.

D’entrada cal dir una cosa bàsica que cal destacar, la ciutat de Reus en aquest cas concret sí que va estar a l’altura dels esdeveniments i no va cometre un error per desgràcia massa comú a casa nostra, retre honors als seus fills un cop morts. El Xavier va rebre en vida tots els reconeixements (fill il·lustre, Creu de Sant Jordi, Memorial Gabriel Xammar, Carles Riba, Premi de Literatura Catalana, etc.) i, fins i tot es va quedar a les portes de poder viure l’Any Amorós que havia de celebrar el seu centenari, tot i que l’alcalde Pellicer ja li havia comunicat personalment.

Avui que és comú trobar-te escriptors d’un sol llibre que es vanten dels seus mèrits, que ja es consideren hereus directes de Proust, Hemingway o Riba i que quasi exigeixen ser reverenciats per tothom, parlar amb algú com el Xavier era absolutament reconfortant. Amb premis literaris importants i una obra sòlida, plural i ingent, mai presumia ni es posava com a exemple de res i això que, si ho hagués volgut tenia motius més que suficients per poder fer-ho.

Reus en aquest cas sí que ha estat a l’altura i en Xavier va rebre en vida tots els reconeixements

El cas d’Amorós és singular ja que vindria a ser una mena de suma de valors del Noucentisme, del Renaixement, del Modernisme i del Realisme. Botiguer, polític, activista cultural i escriptor, un còctel molt poc habitual, un pop amb molts tentacles que s’escampava de manera absolutament eficaç per diferents àmbits de la societat i que, de fet, el van convertir en un personatge necessari i, sobretot molt estimat, cosa que, no ens enganyem, és poc corrent i encara menys en algú que ha passat per la política. El reconeixement envers el Xavier era totalment unànime (sincerament no he vist ni he sentit mai una frase en contra d’ell) i això diu molt del seu tarannà i de la seva feina.

Segur que hi havia molta gent de Reus i la seva àrea d’influència que el coneixeria com a botiguer afable sense saber que era un intel·lectual de gran potència i ampli abast, però cal destacar que els interessos d’Amorós eren de gran espectre.

Mai es posava com a exemple de res i això que tenia motius més que suficients per fer-ho

A la represa del Centre de Lectura, d’on va arribar a ser president, es va integrar a la secció de literatura, va ser un dels impulsors dels Amics de la poesia i, més endavant, el Teatre de Cambra es va convertir en una punta de llança per la recuperació del teatre a Reus. També va viure una llarga etapa com a senador, la qual cosa no va fer res més que augmentar el seu prestigi.

Com a autor podríem parlar sense problemes de diferents veus en una sola. La veu de Xavier Amorós era, és i serà sempre rica, polièdrica, sòlida, intensa i variada però conservant sempre una mirada pròpia, personal i única, una cosa no gens fàcil d’aconseguir i més encara quan s’han abraçat tants camps diferents. La seva poesia, impregnada d’un realisme proper, tendre però gens complaent és una mostra ben estructurada d’aquesta mirada planera a les teves coses, a la teva història i a la teva gent, una poesia que podria haver tingut molta continuïtat, però és sabut que un bon dia va decidir que s’havia acabat l’aventura poètica i es va acabar.

Però tot i així, la seva narrativa i, sobretot els seus articles i les seves memòries tenen aquesta senzillesa profunda i gens banal de les coses explicades amb el cor, buscant les essències i el contacte directe de la pell amb la pell. I una prova fefaent d’aquesta honestedat absolutament versàtil i transversal és que podem trobar articles amb la seva signatura en diaris del tot clàssics i convencionals, en publicacions que en el seu dia van ser revolucionàries i trencadores com la revista Fenici o en gratuïts dels que arribaven a totes les cases sense problemes. I curiosament tenia aquesta capacitat única i insòlita d’adaptar-se a qualsevol circumstància sense perdre aquesta ànima única i característica que reflectia sempre el seu cor personal. Hem perdut doncs un mestre de la paraula com pocs i també un mestre de la comunicació, del tracte afable, de la comunicació personal en qualsevol àmbit.

Sí, l’any 2023 viurem l’Any Amorós sabent que honorem una gran persona i ho farem orgullosos i feliços d’haver tingut la sort de compartir la seva amistat i la seva saviesa. Xavier Amorós, sempre!

Comentarios
Multimedia Diari