Mobilitat més enllà del col·lapse de l’AP-7

Per les Costes o per l’Ordal? Aquesta era la pregunta que rebia qualsevol que anuncies que anava a Barcelona. Fins que va arribar l’autopista. Ja no hi havia dubte. Només unes ànsies d’aventura o d’amor al paisatge justifica continuar optant per les corbes del Garraf o les del port que fa de frontera entre l’Alt Penedès i el Baix Llobregat. Avui continuen sent dos itineraris molt atractius, però només com a plaer de viatjar. Ja no són motiu de debat entre partidaris d’un itinerari i l’altre.

Primer l’autopista l’anàvem a buscar a l’Arboç, fins que va creuar tot el territori, de Nord a Sud, i es va convertir amb la gran avinguda del Mediterrani. Era el progrés somiat durant tants anys. Barcelona a una hora de cotxe. Després vam aconseguir el segon somni, que esdevingués lliure de peatge. Objectiu complert! I quan semblava que ho havíem assolit tot, va l’autopista i es col·lapsa. La realitat és tossuda.

Per què l’autopista dona senyals d’haver arribat al límit de la seva capacitat? I, el que és més important, tenim solucions per evitar que se saturi, amb els greus efectes que tindria sobre la mobilitat a Catalunya? Les respostes són complexes i, permeti’m només unes reflexions.

De via ràpida a via segura. L’autopista era sinònim de velocitat. En teoria, amb límits (120 km/h), però, a la pràctica, amb la percepció de què els excessos mai es paguen. És necessari canviar el concepte de ‘via ràpida’ per ‘via segura’. Ja no es tracta de viatjar contra el temps, sinó de sobreviure als dos carrils de camions, als impacients, a les cues que es generen de forma imprevista, als vehicles avariats que tarden a ser retirats, a les sortides col·lapsades per manca de carrils addicionals... Ens haurem d’acostumar a restriccions variables de velocitat i acabarem demanant mesures de control perquè es compleixin.

Sense alternatives. La demarcació de Tarragona té un servei deficient de ferrocarril. El que fa que el tren no acabi d’aparèixer com la gran alternativa. S’imaginen una estació de l’AVE, com té Lleida o Girona, integrada en la trama urbana. I que aquesta estació estigués ja connectada per un sistema de transport lleuger i de gran capacitat amb el conjunt del territori? S’imaginen que ja tinguéssim el tramvia per poder prescindir del cotxe a l’hora de moure’ns, per exemple, per tot el litoral? Aquests dèficits històrics es pateixen avui en forma de cues a l’AP-7.

I les mercaderies? Per carretera! Aquest és una de les grans equivocacions estratègiques d’Espanya. Haver fiat el transport als camions i no al ferrocarril. Haver optat per un tren d’alta velocitat radial, amb epicentre a Madrid, i per viatgers, marginant les mercaderies i, el que és més greu, el corredor mediterrani. Avui els combois interminables de camions anant cap a Europa són un dels grans motius del col·lapse de l’autopista. De nou, paguem ara uns errors que parteixen d’una concepció centralista de l’Estat.

Un canvi de model. La primera idea que ens ve al cap quan quedem atrapats en una cua és la de demanar més carrils. Les autopistes a Los Angeles, als Estats Units, tenen fins a sis carrils. I també es col·lapsen. Perquè responen a un model de ciutat expansiu, on el cotxe és imprescindible per tot i a tota hora. Aquí teníem el model de ciutats compactes, mediterrani, on es podia anar a peu a la feina, a l’escola, al cinema... Però vam imitar el model expansiu, de la urbanització, de la casa adossada, del xalet. I el cotxe també es va fer imprescindible.

Més asfalt no és la solució. L’experiència ens diu que en zones densament poblades, com la nostra, el nou espai sempre acaba sent ocupat. Tòquio té molts escalèxtrics i no s’escapa de les cues. Els japonesos les incorporen a la seva manera de calcular el temps, però, sobretot, el que fan és optar pels transports públics, des del metro fins al tren bala.

El problema no és només que l’AP-7 se’ns ha quedat petita, sinó que el nostre model de vida ha entrat en crisi. I més en temps de canvi climàtic. Potser un dia tornarem a veure el viatge a Barcelona com una aventura i recuperarem la vella pregunta de si és millor triar les Costes del Garraf o l’Ordal. Perquè ja haurem renunciat a afegir-nos a la cua de l’AP-7, aquella autopista que un dia va ser el símbol del progrés.