Nàstic: La solució és més complexa que un canvi d’entrenador

Això del futbol no té mesura, viu instal·lat a la hipèrbole absoluta. Després de la derrota a Elda i en espera del poderós Múrcia, el Nàstic es troba neguitós, massa i tot. Es respira un malestar palpable i només faltaven les xarxes socials per augmentar exponencialment el desassossec, a base de mala bava, quan la Lliga acaba d’arrencar.

Cert que la marxa de l’equip no és l’esperada, però potser caldria revisar les expectatives generades, situades en l’extrem del caixa o faixa. O hi ha ascens o serà un fracàs. Valdria més relativitzar. D’entrada, com és habitual, de memòria, poca per no dir gens. Fa quatre dies, el gruix d’aquesta plantilla va quedar-se a un pas de pujar de categoria i ho hauria aconseguit de no trobar-se amb l’enèsima alcaldada federativa.

Aleshores, poc importava que el joc de l’equip fos idèntic al de les darreres temporades, ben comú a una categoria que econòmicament resulta un pou. El Nàstic avorreix les pedres i enguany encara resulta un superior exercici de fe passar-se noranta minuts de badall en badall a l’espera d’una pilota parada que acabi en gol i resolgui el duel a favor.

Com aquest món és així de previsible, assenyalen la banqueta, al mateix senyor del play-off que ha comprat tots els números de la rifa per a convertir-se en el boc expiatori del malestar, l’escut que aturi la crisi del moment. Si el marcador es gira d’esquena diumenge, ja sabem qui rebrà la plantofada sense dret a rèplica, ni justa avaluació de mèrits i demèrits. La situació gira entorn d’un verb ben difícil de declinar quan es tracta de futbol: Engrescar.

S’ha d’engrescar a l’aficionat, augmentar-li l’orgull de pertinença, l’autoestima i les ganes de pujar a bord, al carro guanyador al qual tothom vol pertànyer. I l’alegria arriba quan hi ha espectacle, gols, emocions a la gespa que contagien la graderia, evidència que costa d’aconseguir en aquesta categoria. Un remei ben fàcil d’exposar i prou difícil de trobar, que la competició exigeix traure punts com sigui. I com això comença a semblar la roda del proverbial hàmster, igual fora bo estendre la pensada més enllà de tòpics i superficialitat analitzant la casa de cap a peus. Potser sigui un problema estructural, qui sap si no s’han organitzat com caldria els fonaments del primer equip més enllà d’aquesta pressa endèmica que tot ho mana.

O qui sap s’hi es necessitin cares noves als despatxos que aportin energia, idees, il·lusió renovada. No tot és bufar i fer ampolles quan la temporada passada, tornem-hi, vas superar un bon grapat d’aspirants amb idèntiques aspiracions. I segurament, pressupostos superiors al grana. L’aventura va acabar amb un dèficit de milió i mig d’euros, xifra prou difícil de cobrir en una Primera RFEF orfe de recursos, on és impossible recórrer a la venda d’actius i l’economia són faves comptades.

Si al final, Raül Agné perd la plaça, en lloc de posar-ne un altre i ajornar el malhumor una estoneta, convindria rumiar l’alternativa a fons, amb responsabilitat màxima del president i accionistes. Sembla que el Nàstic va ensopegant en la mateixa pedra: Poc joc i massa exigència, poca paciència i creure’s més fort del que en realitat ets. Tot plegat, mala peça al teler i ens sap greu que sempre pagui el mateix quan el problema afecta un grapat de gent implicada. Però prou sabem que això del futbol va com va.