Fos l’hora que fos, ma iaia Nieves sempre portava posat el davantal. Per a ella, no era només una peça de protecció per evitar les taques mentre cuinava o rentava els plats, sinó que el duia com un complement imprescindible, una espècie de ronyonera gegant amb un fons infinit com la butxaca màgica de Doraemon. Allí, segons el moment, guardava el mocador, els diners o les proves del delicte d’ingesta furtiva –pinyols d’olives o l’embolcall del xocolate–, però en aquella butxaca polivalent hi havia un must que l’acompanyava sempre: la capsa de mistos.
Tenir foc a mà era molt útil per encendre la cuina de gas o la xemeneia i, alhora, era imprescindible per no haver de patir quan hi havia una apagada i la casa es quedava a fosques. Acostumada a una època de postguerra on l’electricitat era tan inestable com l’economia domèstica, portar llumins damunt i tenir a mà una espelma o un llumener era un exercici de pura resistència.
Amb la fosa a negre de dilluns passat, veient les reaccions de la gent a mig camí entre l’estupefacció i una ira in crescendo a mesura que passava el temps, vaig pensar en ma iaia i la seva inseparable capsa de mistos. Ara tenim mòbils multiús, però, quan s’acaba la bateria, adeu telèfon, adeu llanterna, adeu rellotge i adeu notícies. Si fallen els aparells electrònics, ens tornem tan inútils com si ens haguessin transportat en el temps fins a èpoques que ni tan sols existia el telèfon fix. En un segon, el que va de l’on a l’off, travessem la pantalla i apareixem en un d’aquells futurs distòpics cinematogràfics en què es barregen elements futuristes amb una precarietat pròpia de l’edat mitjana.
Per molt que ens enfurismem, una apagada general no és la fi del món, però sí que ens mostra el vulnerables que podem arribar a ser en una societat amb tanta dependència digital. Abans, ens quedàvem sense llum molt sovint, sobretot les nits de tempesta, però estàvem més acostumats, i l’entorn analògic i la diversitat energètica ens permetien gaudir de la il·luminació del Petromax mentre trucàvem a la companyia elèctrica amb un telèfon aliè a satèl·lits i antenes, i ens preparàvem el sopar a la cuina de gas. No corríem el perill de passar la nit amb la persiana pujada perquè la podíem córrer manualment i ens era possible anar a comprar el pa perquè pagàvem en metàl·lic.
En canvi, dilluns semblava que se’ns queia el món a sobre. No havia passat ni una hora de l’apagada i ja teníem la sensació d’estar vivint una tragèdia, un nou càstig diví. Perquè una cosa és quedar-se sense internet o sense WhatsApp una estona i l’altra, la fosa digital total. I el més angoixant d’aquesta experiència va ser constatar el contrasentit de viure a l’era de la sobreinformació i, alhora, no saber què estava passant realment: si ens atacaven els marcians o els russos o si, simplement, algun operari maldestre s’havia recolzat sobre la palanca que no tocava, al més pur estil Homer Simpson. I, com que no teníem accés a les notícies, ignoràvem si el que estàvem vivint era un problema del nostre edifici, del barri, de la ciutat o de tot el planeta.
Llavors és quan et penedeixes d’haver llençat el vell transistor. Primer, perquè podries informar-te de la situació a través de la ràdio. I segon, perquè, gràcies a Hollywood, sabem que, en qualsevol catàstrofe mundial, si la preservació de la raça humana perilla, sempre hi haurà un espai segur salvaguardat per l’irreductible exèrcit dels Estats Units, i només podràs assabentar-te del punt d’extracció i del dia i hora de recollida si et passes les hores movent obsessivament el dial buscant un senyal. Per sort, te’n recordes que tens l’opció d’escoltar la ràdio al cotxe, però quan arribes al pàrquing –oh, sorpresa!– t’adones que la porta no s’obre perquè és automàtica. I no. No pots trucar al serraller.
Si haguessis sigut previsor i tinguessis preparat el kit de supervivència que va recomanar la Unió Europea mentre tothom se’n fotia, almenys ara disposaries d’una llauna de sardines per aplacar la gana i una llanterna amb piles per fer ombres xineses a la paret com alternativa lúdica al TikTok.
