Obrin les portes de les esglésies tancades: el patrimoni místic de l’arquitectura

Cada cop hi ha més esglésies tancades, ja se sap, la manca de capellans i, no se sap tant, l’aburgesament d’alguns i la manca de compromís de seglars que podrien ajudar-los. No els hi retrauré la crítica fàcil dels nostrats anticlericals sobre l’immens patrimoni immobiliari, però sí que els hi demano que obrin les portes de les esglésies tancades, si més no perquè l’Evangeli al que es deuen proclama que han de treure rendiment d’allò que administren, paràbola de les unces d’or.

El màxim rendiment d’una església no és el dels estipendis i els acaptadors: és l’espiritual, una obvietat però som en temps civils i religiosos de demostrar que cal lluitar per allò que és evident. Resar o meditar en una església té un alè especial. No diguem ja, per elevació, quan els rectors treuen misses diàries de les parròquies, les exporten i les diuen fins i tot en qualsevol saleta de catequesi o al menjador de casa –jo ho he vist. Però, homes de Déu!, si les esglésies també tenen capelles o altars laterals, arrecerats i íntims! No cal parar l’altar major!

Que trist que és anar a l’església i trobar-la tancada... Els temples de bat a bat són espais de pau i, fins i tot, benignes aixoplucs de les calors de l’estiu i de les gelors dels hiverns, per als caminants i turistes, és clar, benvinguts, ateus, agnòstics i creients, però també o més que també, sobretot, per als qui no tenen llar i estan perseguits per la pobresa o per la injustícia. Aquell dret d’asil tan bonic que va fer de l’Església el principal pis franc de la rebel·lió contra la dictadura: el sindicat Comissions Obreres es va fundar a Sant Medir del barri de la Bordeta; el sindicat dels estudiants, SDEUB, als Caputxins de Sarrià; la lluita contra la pena de mort es va articular a Montserrat; l’Assemblea de Catalunya va ser netament eclesial: Sant Elies, Crist Rei, Sant Agustí, Maria Mitjancera, les Escolàpies de Sabadell... I aquells immigrants que va acollir la basílica de Santa Maria del Pi... «De» mossèn Vidal Aunós, un sant.

Quan viatjo també m’agrada entrar a les esglésies; diria que si és per periodisme, és imprescindible parlar amb el capellà més pròxim als fets que has d’explicar: és el que té més fonts. Però quina pau –cito en aquest cas del meu vademècum emocional– estar-se assegut a Notre-Dame de París, a Sant Stephan de Viena, a la catedral de Burgos, a Santa Maria Major de Roma... A la basílica de l’Amatxu de Begoña, on ens vam casar... A tantes esglésies de barri o de poble, Sant Pere de Torredembarra, on acompanyava a l’orgue els cants del meu pare, la missa del gall de Mercadal; les ermites de Sant Antoni d’Altafulla, de Sant Maurici d’Espot; les esglesioles romàniques del Pallars; els monestirs de Poblet, Vallbona, Santa Maria de l’Estany, Silos; les capelles de Guadalupe a Torreciudad i de Santa Sara a Les Saintes-Maries-de-la-Mer, la petita capella de la Concepció, entrant pel claustre del carrer de Llúria de Barcelona... Sempre oberta!

El patrimoni místic de l’arquitectura –com en general les arts, no cal dir la música– ajuda al retrobament amb les interioritats que, fins i tot d’un punt de vista materialista, ens completen com a persones, patriotes de la humanitat, com diu el solemne himne religiós La Internacional. D’altres confessions, recordo amb unció la mesquita de Moulay Idriss, a Fes el-Bali, el temple anglicà de Saint-Martin-in-the-Fields, a Trafalgar Square, amb una orquestra prodigiosa, l’església ortodoxa de Sant Nicolau de Sant Petersburg, l’església evangèlica de Sant Tomàs de Leipzig, hi vaig tocar l’orgue on el tocava Bach, i la del Vendrell, on vaig tocar el de Pau Casals...

Si els capellans no arriben a tot arreu i no poden portar les claus de Pere a la butxaca, confiïn en els seglars, però obrin les portes de les esglésies, si us plau. La millor manera d’obrir sense prendre mal «les portes de la percepció» d’Aldous Huxley, per als no-creients, i la millor manera d’imaginar-se com s’obriran les portes del cel, per als que sí que hi creuen.