Que no et colin ‘bulos’

Als periodistes no ens agrada parlar de nosaltres mateixos, però el cas d’Antonio Garcia Farreras ve bé no només per la importància que té en si mateix, sinó també per posar en relleu com és important saber destriar el gra de la palla pel que fa a les notícies i la seva procedència.

Per qui no conegui prou bé aquest cas, consisteix que la setmana passada es van filtrar unes converses del comissari Villarejo amb el presentador del programa Al rojo vivo, en un dinar on hi havia altres persones. Garcia Farreras admet que la informació sobre el suposat compte que Pablo Iglesias tenia en un paradís fiscal, de diners procedents de la Veneçuela de Maduro, és «burda», el que equivaldria a dir que és poc creïble. Tot i així, diu que la va difondre, malgrat que el mateix Iglesias li havia negat en conversa telefònica. Aquesta és una mala pràctica periodística es disfressi com es disfressi. I el millor que podria fer Farreras és disculpar-se amb la seva audiència i amb Pablo Iglesias, que hauria d’entrevistar al seu programa per demanar-li disculpes públicament.

Ja sabem, ara, que aquesta era una fake, una notícia falsa. També ho va desvetllar una gravació de l’ínclit Villarejo. El ciutadà que llegeix aquesta notícia, o la veu a la televisió, no pot esbrinar per si mateix si és una notícia falsa. El periodista que la dona, sí. Els professionals del periodisme han de contrastar les notícies i comprovar que siguin certes. Si no ho aconsegueixen, la notícia no la poden donar com a veraç.

En aquest cas hi va haver una maquinació, una publicació de documents falsos per part d’instàncies policials que donaven veracitat al seu contingut, però si la part afectada la nega, no es pot donar per certa. El mateix que va passar amb el compte bancari que, segons El Mundo, tenia Xavier Trias a Suïssa. També va ser una maquinació de l’operació Catalunya que Trias va poder desmentir de seguida.

No sempre és així, moltes vegades és directament un «bulo», una notícia que algú s’ha inventat per interès. Aquest cas és més fàcil d’esbrinar perquè només cal comparar els mitjans que la publiquen. Això va passar en el cas del compte de Trias. La informació falsa la van rebre molts mitjans, però només El Mundo, per via del periodista Eduardo Inda, que llavors hi treballava, la va publicar. Per tant, aquest ja era un motiu almenys per dubtar de la veracitat. Aquesta és l’arma immediata que té el ciutadà. Tot i això, molts mitjans ja tenen els seus equips de verificació de les notícies. Són els fact-checking, que són molt efectius però no immediats. La rapidesa de les xarxes fa molt difícil aquesta verificació. Això i el fet que les xarxes propicien la selecció, és a dir, pots escollir qui seguir, que normalment vol dir seguir perfils que s’adiuen amb una manera de pensar i creure i, per tant, pot ser que no es vegin determinats desmentits o verificacions.

Però allà on el tema adquireix dimensions més grans és als programes de televisió, i no només als ‘realities’, sinó també als magazins matinals. No es tracta, només, que facin interpretacions lliures dels fets, sinó que quan donen una notícia que es demostra falsa, gairebé mai la desmenteixen o si la desmenteixen no ho fan donant-li la mateixa importància. Clarament, el que ha fet La Sexta amb la informació del compte de Pablo Iglesias. No es tracta de tendència ni de línies editorials, es tracta de correcció, de continguts seriosos i veraços.

També als digitals la cosa es complica força perquè sovint és difícil destriar informació de publicitat. S’hauria de diferenciar molt més per evitar notícies falses, o manipulades.

El tema dels realities és més greu perquè els espectadors, molts dels que habitualment miren aquests programes, estan convençuts de la veracitat del que hi diuen els tertulians, potser per l’èmfasi que posen en les seves intervencions. Però el cert és que poques vegades és del tot veraç el que diuen i quasi mai són notícies comprovades. Ras i curt, no són notícies.

En resum que el millor és dubtar d’una gran majoria de coses que ens donen com a certa tota mena de mitjans, premsa, televisió, xarxes, digitals, etc. Dubtar és sa i és pràcticament l’única prevenció que tenim. Això i esbrinar quins són els que no ens menteixen, o quan toca saben admetre públicament que han donat una notícia falsa.