Rebaixar expectatives. El Nàstic i la necessitat de ser realistes

No costa gens reconèixer que, en relació al Nàstic, pertanyem a les velles generacions. Les de l’Avinguda Catalunya, imagineu. Les bregades en mil disgustos al pou de Tercera, acostumades a veure grans equips granes estimbats pel pedregar.

Ens vam habituar a no demanar res, a no exigir i estimar-lo de manera incondicional. Simplement, perquè eren els nostres. Potser per aquest ADN, ens distingim radicalment de la saba nova ‘nastiquera’, decidits a voler-ho tot i voler-ho ara com si això fos el Barça. Respectable posició, però irreal, que el futbol no és cap ciència exacta. Un penal, un pal, una jugada poden arruïnar la feina feta.

Tornem a tenir la massa social en un perillós neguit a causa de l’incompliment d’expectatives. Des del Consell d’Administració van parlar de l’ascens com a mesura de pressió i exigència sobre un cos tècnic i uns futbolistes que cobraven en coherència.

A una categoria tan desastrosa com aquesta Primera RFEF, si no vols estirar més el braç que la màniga i ajustes el pressupost al que permet el nombre de socis i patrocinadors, tot allò que generi ingressos, el Nàstic s’hauria de conformar amb un paper secundari, pel mig de la classificació.

És a Segona on generaràs ingressos televisius i, per tant, has d’arriscar sense garanties. No hi ha volta de full, un plantejament ben senzill. En el futbol, però, ningú et regala victòries per simpàtic i qualsevol contingència pot enviar en orris els teus somnis, siguin lesions, males dinàmiques, decisions arbitrals, estats d’ànim i un llarg etcètera que acabaria l’espai de l’article. Per tant, el més normal en això del futbol consisteix en quedar-te amb les ganes.

Ara, és evident, la paciència de l’afició sembla esgotada i cal mantenir la calma, l’única alternativa viable. A curt termini, seguim amb les obvietats, no queda més remei que confiar en el nou entrenador, Dani Vidal, i que els futbolistes de la plantilla mostrin caràcter i esforç per evitar un panorama encara més embolicat.

Enguany, no queda altre objectiu que no passi per evitar complicacions i desastres esportius. Els que juguen han de tirar el carro apel·lant a la professionalitat, capitanejats per veterans i tarragonins a bord.

Cal recordar, per aquells que se n’obliden amb facilitat i es pensen amos del club amb resposta idònia per a cada pregunta, que el Nàstic és una SAD i els accionistes s’hi juguen els quartos. Si hi ha dèficit a caixa, o amplien el capital o es veuen obligats a tapar forats. Ja que tothom sembla buscar ara culpables sota les pedres, convé evitar el risc de creure el que no és i mantenir el cap fred.

Per començar, ningú pateix més la situació que el màxim accionista i president, Josep Maria Andreu. El considerem un dels millors dirigents en la centenària història del club tarragoní, al costat d’Agustí Pujol i algun altre prohom de temps ja remots, quan el futbol era una altra història. Ara hi ha una diferència substancial: el club pertany als accionistes i els seguidors només poden esperar que els il·lumini la providència. O millor, l’encert professional. A Tarragona i arreu.

Tampoc hem d’oblidar que Fred Wester, l’inversor suec, hi és per complicitat amb l’actual president. Agradi o no, la massa social disposa de veu, però ja no decideix. Des de fora, impossible conèixer tot el que conforma la realitat de la institució. Només sabem del cert la devoció d’Andreu pel Nàstic.

Convindria de pas que cadascun dels aficionats es plantegi on ha portat tanta ambició voraç, creure que seria bufar i fer ampolles. Francament, enlloc.

Per tant, i malgrat les veus hiperventilades que abunden per les xarxes socials donant solucions pedestres per a tots els mals d’aquest món i d’aquest Nàstic, no queda altra que emular Sant Job.

Calma fins que arribin a salvar la categoria com a mal menor i paciència mentre es torni a gestar un altre intent més reeixit. De moment, evitar complicacions majors ja serà prou. I deixar de banda vísceres i passions desfermades faria un gran favor a l’entitat. Acabem de descriure un bany de realitat, simplement.