Rock de casa: El valor de la persistència

Fa pocs dies TV3 dedicava un Sense ficció a la banda de Constantí Els Pets. A partir d’aquest punt en van generar un seguit d’articles i d’aparicions en mitjans lloant les virtuts del grup. Potser amb una mica de retard (uns trenta anys) alguns sectors de la societat i de la música de casa nostra comencen a valorar com cal el trio Lluís Gavaldà, Joan Reig, Falin Cáceres i el tracten com el que ha estat sempre, el grup més pop, sòlid, conseqüent, divertit i madur d’aquella fornada dels noranta.

Els més grandets recordaran que el primer intent de reivindicar el rock en català després de les experiències dels setanta amb gent com Pau Riba, Jaume Sisa, Om, Companyia Elèctrica Dharma o Ia&Batiste va venir als primers vuitanta, amb grups com Duble Buble, Detectors, N’Gai N’Gai, Grec o La Madam que, malgrat que els esforços esmerçats no van aconseguir un èxit aclaparador i van anar desapareixent o transformant-se de mica en mica. Cal esperar a finals dels vuitanta i inicis dels noranta per viure el naixement de Sau, Els Pets, Sopa de Cabra, Sangtraït, Lax’nBusto i el concert del Sant Jordi del 91 per veure com realment el català es converteix en llengua de rock a tots els nivells.

Si situem el focus més a la vora de casa, el 24 de desembre del 85 té lloc a Constantí el primer concert del grup Els Pets i naixia així una de les bandes més interessants i coherents del nostre panorama pop. Però tot i l’èxit innegable del grup, que va començar fent un pop més despreocupat i lúdic amb la col·laboració de Les Llufes i Els Vents de Baiona i que, de mica en mica va evolucionar cap a un estil més madur, amb lletres sòlides però sense perdre la personalitat estrictament pop, el cert és que, potser per allò tan centralista de no ser de Barcelona o de Girona, sempre van tenir una consideració una mica per darrere dels altres grups de la fornada.

Personalment, i qui sap, potser per haver viscut el concert fundacional, per haver seguit la seva carrera amb calidesa i proximitat, per venir de la mateixa geografia o per amistat, el cert és que sempre he cregut que Els Pets són, amb molta diferència el millor de tots els grups d’aquell Sant Jordi i, per descomptat, de tot el moviment. Sangtraït tenien una proposta massa heavy per al meu gust; els Sau eren un pelet ensucrats i els Sopa han resultat ser un grup voluble, canviant i una mica oportunista (i tinc clar que això són opinions absolutament personals i tan respectables i intransferibles com totes les altres). Considero que Els Pets han mantingut sempre, sempre allò que en podríem dir una línia discreta, però segura i impertorbable, creixent, madura i d’una coherència d’una fortalesa inqüestionable.

Repassant la seva trajectòria, tots els seus discos, en conjunt i un per un, no hi ha escletxes. Tot són cançons amb un segell pop indiscutible, ja siguin ballables i rítmiques o més càlides i assossegades, explicant unes històries que van més enllà dels episodis casuals. Són sentiments, emocions, conspiracions de l’ànima, potser vestides d’aquesta aparent senzillesa, de vegades quasi naïf, que potser ha estat la causa que ha provocat que determinada gent no fos capaç d’anar més enllà de la primera capa i de veure que les lletres de Gavaldà i de Reig eren molt més que aquelles ‘Silly love songs’ que cantava McCartney i que en realitat eren meravelloses construccions fetes de retalls de vida, de sentiments i de vivències profundes, de les que fan pensar, de les que fan viure, emmascarades i maquillades amb una capa de vernís pop i això, no ens enganyem, no ho pot fer qualsevol, només està a l’abast dels més grans i Els Pets, sens dubte, són grans, molt, molt grans.

Els Pets són d’aquelles coses que passen una vegada a la vida i veure com, tot i ser autèntiques estrelles, el Lluís el Joan i el Falin continuen sent aquells xiquets de Constantí que van tocar davant d’un grup d’amics sense arribar ni a imaginar que podrien arribar a una mil·lèsima part d’on han arribat és una satisfacció. I també és un orgull i un descans saber que ets contemporani d’un grup que, pas a pas, gota a gota, cançó a cançó ha canviat una mica el nostre món i l’ha fet més amable, més íntim.

I confesso que me n’alegro que, tot i que ja hi havia molta gent que ho sabia des del primer moment, n’hi hagi que ara descobreix que són un gran grup, una banda que cal tenir en compte i que cal valorar en la mesura del que es mereix, que és molt i molt variat.

Algú dirà que és el valor de la persistència, però en veritat és el valor de la qualitat.

Visca Els Pets!