És com una tradició ja instal·lada i assimilada després de gairebé vuit dècades d’existència. Concretament, des que el règim franquista va decidir que Di Stéfano es convertiria en pal de paller del Real Madrid i l’equip blanc seria el primer club-estat en la història del futbol. No ens allargarem gaire en el detall argumental, però aquella tupinada alteraria a fons la trajectòria d’aquest esport més enllà de les fronteres espanyoles. El Madrid va ser erigit en l’endolcidor oficial de la dictadura de portes enfora i un pilar bàsic en l’imaginari col·lectiu d’una certa Espanya, una manera metafòrica de sentir-se guanyador.
Aquesta tradició no és anual com els panellets o el tortell de Reis, no. Fins i tot arriba a embafar en repetir-se un o dos cops per setmana mentre dura la temporada futbolística. No saps d’on ve, ni saps ben bé de què va, si segueixen consignes o ja els hi surt de natural, però el cas és que un penal per aquí, un gol anul·lat al contrari per allà o qualsevol altre as que surt de la màniga, normalment del senyor àrbitre, serveix per sortir-se’n amb la seva i guanyar els tres punts del matx. I mai no passa res. Una mica de xivarri, un xic d’escàndol que dura dos dies i tothom resignat. Els uns, la gran majoria, a què torni a passar en el pròxim partit. Els altres, seguidors madridistes, acostumats a blanquejar per sistema aquests abusos de poder gràcies al formidable exèrcit mediàtic que sosté tal glòria nacional.
Enguany, segons remuguen els queixosos, portem quatre partits de Lliga i tants caps, tants barrets, quatre maneres fraudulentes d’emportar-se el premi gros. I els rivals, desesperats. I ells, com si no passés res. De fet, ho viuen com una manera gairebé natural d’entendre l’esport professional. Si és futbol, ha de guanyar el Reial Madrid i no cal promulgar cap decret llei. Tothom ja sap quin paper li pertoca representar en aquesta immensa i inacabable comèdia que continua en cartell durant vuitanta anys, que es diu aviat, sense que ningú aconsegueixi un mínim de justícia.
Fa quatre dies, ho van provar amb aquesta andròmina anomenada VAR, però van acabar acomplint allò de feta la llei, feta la trampa. El videoarbitratge que havia d’impartir justícia en les jugades polèmiques ha acabat essent una eina inservible, condicionada, que només trenca el ritme dels partits i que va quedar desvirtuada quan el totpoderós Florentino va agafar el telèfon per posar firmes a l’encarregat de l’invent. Què s’havia pensat, mira que anar contra l’ordre natural de les coses i les Espanyes!
De fet, l’any passat els mitjans de comunicació submisos a l’home que més mana de l’estat, i en té uns quants, van tenir la santa barra de traure una comparativa de classificació de la Lliga amb VAR i sense. I es queixaven amargament de veure al Madrid presumptament perjudicat per l’aplicació de la justícia, així, sense dissimular.
Com ja tenim gola avall que això funcionarà igual mentre existeixi Espanya, la Lliga i tot allò que forma el simbolisme nacional, només sobta la resignació gens cristiana dels altres equips, que toleren tan anòmala situació com si fos un càstig sobrenatural. Ni baden boca, ni es planten, ni amenacen amb plegar de tan adulterada competició. Res, només miulen una miqueta després de patir el nou abús i tal dia farà un any.
Igual ens hauríem de consolar pensant que el futbol és la perfecta representació de tan peculiar estat, on, per esmentar un sol exemple, la Guàrdia Civil conclou en un informe que l’arbitratge no és imparcial i va a favor del Barça després del famós ‘cas Negreira’.
Poca feina deu tenir la Benemèrita o, com va dir Xavi, l’entrenador blaugrana, haurem d’estar en total desacord amb ells, posicionament que sembla una filosofia de vida a la qual ell arriba tard.
Si hi ha salut i ganes, estem convençuts que podríem repetir aquest article fil per randa d’aquí vint o trenta anys sota un panorama inalterable. Tots queixant-se i un, aprofitant-se a fons dels incomptables còmplices, com és norma. Un fenomen realment prodigiós: Tothom ho veu i ningú no fa res.
