Sortir viu de Mariúpol. El símbol de l’horror de la guerra

El Sergei té 60 anys. És de Mariúpol, la capital de l’horror d’aquesta guerra. Com a tanta i tanta gent de la ciutat, les bombes russes li van rebentar la casa. A ell, i a tothom allí. La ciutat es va convertir en un infern. Foc, bombes, mort i destrucció per tot arreu. Sense llum, sense aigua, sense calefacció, sense cobertura, sense menjar. Llavors va córrer a refugiar-se a Azovstal, una planta siderúrgica que, a sota, tenia infinitat de túnels que durant l’època soviètica s’havien habilitat com a búnquers. Molta gent gran, dones i nens, també amb les cases destrossades, van seguir el mateix camí. A principis de març, els búnquers de la fàbrica ja estaven plens de centenars de civils de Mariúpol que ho havien perdut tot i havien de refugiar-se de les bombes.

A mesura que l’exèrcit rus els va anar guanyant terreny, els militars –el famós Batalló Azov, que mereix un article a banda– també s’hi van instal·lar. La planta d’Azovstal va passar a ser el reducte de resistència ucraïnesa a una «ciutat» ja conquerida. I, per tant, l’objectiu número de totes les ires russes.

El Sergei, com la resta, es va passar més de dos mesos sota terra. Sense veure la llum del sol. Menjava una vegada al dia: pasta o arròs bullit, el que podien coure en una olla gran que tenien. Hi havia unes 50 persones en cadascun dels búnquers. En total, no ho sap; centenars. Es rentaven amb l’aigua que podien recollir quan plovia. I així, anar intentant passar els dies sense morir-se. Sense cap mena de comunicació amb l’exterior. Viure en un pou. Pitjor, perquè mentrestant, a fora, els atacs no cessaven. Als búnquers, les parets no paraven de tremolar en cap moment.

L’únic objectiu era mantenir-se viu i poder sortir d’allí. Un dia, a mitjans d’abril, ho va intentar. No havia esclatat cap bomba des del matí i va pensar que era el moment. Un cop fora del búnquer, els soldats el van aturar:

-Estàs boig? -li van dir-. Fora està tot ple de tancs, mines i hi ha franctiradors per tot arreu. No es pot sortir si no hi ha un corredor humanitari.

I va tornar cap dins. A seguir esperant. I així va arribar el 2 de maig. El van avisar ràpid que es preparés per sortir. Amb ell, ho farien deu persones més. Hi havia un corredor humanitari garantit per l’ONU i la Creu Roja. Van creuar la planta acompanyats de quatre soldats que comprovaven que no hi hagués explosius i que el camí fos segur. Els van portar fins al districte 6 de Mariúpol. Un cop allí, els militars ucraïnesos van girar cua i van tornar cap a la planta. Ells van creuar caminant fins posar-se en mans de l’exèrcit rus. Els soldats els van agafar un per un i els van tancar en una habitació. Els van fer fotos per tots els cantons, els van prendre les empremtes dactilars i els van inspeccionar cos de dalt a baix. Miraven si tenien ferides, marques a l’espatlla d’haver carregat armes o d’haver portat armilla antibales. També els van revisar els dits, per si hi tenien durícies d’haver estat disparant.

Després d’això, van arribar els interrogatoris: qui eren? què hi passava allà al búnquer? quina informació tenien sobre els militars que estaven a la planta? I així durant sis hores. Van intentar extreure’ls tota la informació que van poder. Després van intentar que anessin cap a Rússia. Ell s’hi va negar. Els van portar a un autobús. Estava tot socarrimat i només tenia dos seients, però els van dir que farien tot el trajecte amb allò. A un poble del costat els van separar. Als homes els van deixar dormint a l’autobús i es van emportar les dones. Creu que van dormir al terra d’una escola, però que mai ha acabat sabent què va passar realment allí. L’endemà al matí van reprendre el trajecte, però en direcció contrària. Enlloc d’anar a Zaporíjia, van arribar fins a Donetsk. Els estaven despistant perquè no poguessin donar informació de les posicions de l’exèrcit rus. Van passar una altra nit a l’autobús. El dia següent ja van arribar a zona sota control militar ucraïnesa. Tothom ens aplaudia. Ho havien aconseguit. Havien escapat de l’horror de Mariúpol.

Periodista. Actualment treballa a Catalunya Ràdio, on durant quatre anys ha coordinat i sotsdirigit ‘El matí de Catalunya Ràdio’. També ha treballat a Televisió de Catalunya, ‘La Vanguardia’, TAC12 i Tarragona Ràdio. És professor al Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra.

Periodista. Actualment treballa a Catalunya Ràdio, on durant quatre anys ha coordinat i sotsdirigit ‘El matí de Catalunya Ràdio’. També ha treballat a Televisió de Catalunya, ‘La Vanguardia’, TAC12 i Tarragona Ràdio. És professor al Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra.