Ucraïna. La guerra que ha canviat el món

Aquesta setmana es compleixen cent dies de l’inici de la guerra d’Ucraïna. Tot havia començat abans, amb la revolta, instigada per Vladímir Putin, dels separatistes de l’Est del país i amb l’annexió d’Ucraïna. Però el 24 de febrer Europa va viure la seva primera invasió terrestre des del final de la Segona Guerra Mundial. Aquell dia el món va canviar de cop.

Tots els conflictes tenen efectes globals. Els Balcans, Iraq, Síria. Afganistan, Palestina, Iemen, Sudan... Però, la invasió d’Ucraïna va molt més enllà perquè el seu impacte geoestratègic ressuscita la guerra freda, la política de blocs i aliances, trasbalsa els subministraments alimentaris i els fluxos energètics, posa a prova les democràcies...

Amb la invasió d’Ucraïna, Putin fa trontollar l’ordre mundial nascut després de la desaparició de la Unió Soviètica, que ell, i bona part de l’opinió pública russa, considera una humiliació. A Ucraïna entren en conflicte dues concepcions del món. Un sistema basat en la globalització econòmica, però també en la democràcia i els drets humans. I un altre ordre mundial, governat per règims autocràtics, que rebutgen la democràcia i la llibertat en nom del ‘poble nació’, una moral única, una suposada eficàcia econòmica i uns poders sustentats en la propaganda i la repressió.

Aquest combat entre dos mons també es decideix dins d’Occident. Entre els partidaris de drets i llibertats i els qui, sigui per desencant o per convicció, defensen un model social autocràtic i tancat. Entre els que creuen en la cooperació internacional per afrontar reptes globals, com el canvi climàtic, i els que volen tornar al model d’Estats sobirans que lluiten per la seva supremacia. Alguns moviments reaccionaris nord-americans i europeus tenen molt més en comú amb l’actitud de Putin que amb la defensa dels valors democràtics.

Thomas L. Friedman, columnista de The New York Times, explicava en un article (22 de maig) ‘El meu esmorzar amb Joe Biden’. Escrivia que «el president acaba d’aconseguir unir a l’OTAN, Europa i tota l’aliança occidental, des del Canadà fins a Finlàndia i el Japó, per ajudar Ucraïna». Però, malgrat que no podia revelar una conversa confidencial, havia vist al president molt preocupat perquè, «tot i haver unit Occident, és possible que no pugui unir els Estats Units».

Aquesta divisió es va posar en evidència pocs dies després en la matança de 19 criatures i dues professores en una escola de Texas. Ni una tragèdia tan demolidora va unir als estatunidencs. Aquest és el repte clau. La solidesa interna de les democràcies enfront de l’amenaça de les dictadures. I ens queda una pregunta inquietant: Putin hauria envaït Ucraïna si un any abans el Congrés dels Estats Units no hagués estat assaltat per una torba d’ultradretans? La debilitat de les democràcies és el que fa que els règims autocràtics creguin que poden desequilibrar la balança a favor seu.

Quasi cent dies després, podem dir que no sabem si Rússia guanyarà en el camp de batalla, però si podem assegurar que ha perdut en tots els altres fronts. Ha cohesionat als seus suposats enemics (fins i tot Suècia i Finlàndia volen entrar a l’Aliança Atlàntica) i ha perdut, per sempre, tota connexió emocional amb la població ucraïnesa. Ha sembrat un odi que durarà generacions.

Adam Michnik, el prestigiós periodista polonès que ha guanyat el premi Princesa d’Astúries d’Humanitats d’enguany, avisava, ja l’any 2016, que «Putin és un fenomen nou que encara no té nom. De la mateixa manera que, quan va sorgir el feixisme, tampoc no tenia nom». Sis anys després, el fenomen Putin ja té nom? I si mentre el busquem, diem ja que el que està fent a Ucraïna és un genocidi? Des que va fracassar en l’intent d’ocupar Kíev, enderrocar el govern ucraïnès i instal·lar un règim titella, es fa evident que el seu objectiu és radicar la identitat ucraïnesa. La propaganda russa deshumanitza als ucraïnesos, com ha passat sempre abans dels genocidis. Enfront, l’única alternativa passa per més unitat dels demòcrates. El president de França, Emmanuel Macron, en un important discurs davant del Parlament Europeu (9 de maig) recordava que «la crisi financera viscuda fa deu anys, la pandèmia i la guerra ens han mostrat les nostres vulnerabilitats i el risc d’agreujar-ne les conseqüències si no responem amb rapidesa i fermesa a aquestes dependències. El projecte d’una Europa propietària del seu destí, lliure de prendre les seves pròpies decisions, una Europa poderosa i oberta al món (...) és la condició per a la continuïtat del projecte europeu i de les nostres democràcies».

Tot això, ni més ni menys, és el que està en joc a Ucraïna, quasi cent dies després de l’inici de la invasió. Quan va canviar el món.