Un badaloní a la moneda. El Xile de les hipèrboles

Finals d’hivern a Santiago, la capital de Xile, és com l’agost a París: el final de l’estiu, quan tothom que es pot permetre unes vacances s’escapa per una darrera glopada de llibertat. Molts santiaguinos van a les platges del Pacífic o als llacs freds del sud. Després de les eleccions del 19 de desembre, Gabriel Boric, president electe del país, també tenia previst fer un descans. En una barbacoa al pati del darrere de casa seva, unes setmanes abans de la seva inauguració, Boric va explicar als mitjans que ell i la seva parella anaven cap a l’arxipèlag Juan Fernández, a quatre-centes milles de la costa. El seu destí era l’illa on el mariner escocès Alexander Selkirk va ser abandonat al segle XVIII, i així inspirà el «Robinson Crusoe» de Daniel Defoe. Boric tenia previst nedar i pescar, i també llegir un munt de llibres: el clàssic de Defoe, biografies de presidents xilens i una història de l’Europa de l’Est de Timothy Snyder. Deia als seus col·laboradors que li quedava alguna cosa per posar-se al dia amb la geopolítica, ja que ja estava sent cortejat per superpotències.

Després de la victòria de Boric, el president Joe Biden li havia trucat per felicitar-lo i convidar-lo a una cimera de líders hemisfèrics a Los Angeles. Xile, amb els seus quatre mil quilòmetres de costa, és un lloc avançat tàctic a Llatinoamèrica, una regió on Biden ha intentat augmentar la seva influència.

El viatge va tenir lloc fa uns dies. La trobada era complicada per a Boric; havia guanyat el càrrec al capdavant d’una coalició d’esquerres que incloïa el Partit Comunista de Xile, que considera els Estats Units com un agressor imperialista. La implicació del govern dels Estats Units en el cop d’estat que va derrocar i assassinar el president Salvador Allende està fora de discussió. I el govern Boric ha mamat de l’èpica allendista, de les seves cançons i del seu «el pueblo unido jamás será vencido».

Xile són 4.000 quilòmetres d’hipèrboles. Del desert més sec de la terra (es pot ser més hiperbòlic?) als boscos primigenis del sud patagònic. Minerals rars, tsunamis devastadors, terratrèmols, els enigmes de l’illa de Pasqua, són 4.000 quilòmetres cosits per la serralada dels Andes. Una serralada que sembla una cremallera que alhora permet obrir i tancar el país.

Els mateixos dies, l’ambaixada xinesa hauria lliurat en mà una carta de Xi Jinping, en la qual va recordar amablement a Boric que la República Popular de la Xina era el soci comercial més important de Xile.

Xile és el major productor mundial de coure i el segon més gran de liti. El subministrament de bateries i telèfons mòbils de la Xina depèn del comerç. Boric té trenta-sis anys, un any més que l’edat mínima per a un president xilè, besnét d’un badaloní, té una complexió robusta i una cara rodona i barbuda i una mata de cabell castany densa. Va declarar que el seu govern seria feminista, i el seu gabinet, per primera vegada a Amèrica Llatina, és predominantment femení; catorze de cada vint-i-quatre ministres són dones, incloses les secretàries de defensa i d’interior. Dos ministres són obertament gais. Molts dels funcionaris de Boric són joves d’esquerres, com ell. La seva parella, Irina Karamanos, també és una jove de trenta-dos anys d’ascendència grega i alemanya, parla cinc idiomes, és llicenciada en antropologia i educació i és considerada una líder de la política feminista. Ja havia aconseguit emprenyar els ultraconservadors xilens declarant que «reformularia» el paper de primera dama, perquè no era «ni primera ni dama».

L’oponent de Boric a les eleccions va ser José Antonio Kast, un catòlic ultraconservador amb nou fills. Admirador de l’extrema dreta brasilera de Jair Bolsonaro, Kast era fill d’un oficial de la Wehrmacht que havia emigrat a Xile després de la guerra i va construir una fortuna venent carns a l’estil bavarès. El Ying i el Yang. La nit i el dia. La vida i la mort.

Al final, Boric va vèncer Kast per dotze punts percentuals, aconseguint el major nombre de vots mai emesos per a un candidat a Xile. Quan Salvador Allende va prometre que més aviat que tard es tornarien a obrir les rambles per on passejarien els homes (i les dones) lliures, poc imaginava que seria el besnét d’un badaloní qui ho faria possible.