Quan jo era un jove periodista, en temps de vacances una de les preguntes obligades que feia als meus entrevistats era sobre les lectures que farien a l’estiu; en aquells temps agafar un llibre era considerat no solament una manera de passar el temps de lleure, sinó també un intent de recuperar aquells petits plaers que, per culpa de feines i ocupacions diverses, no s’havien pogut gaudir. Tots els integrants d’una casa, des dels grans als més joves, tenien lectures pendents: els primers, dels llibres que havien comprat i estaven encara per obrir; els segons, les obligades lectures que els havien encomanat els centres educatius a on estudiaven. Ara les coses han canviat. I molt.
En l’actualitat, durant aquests mesos d’estiu un debat recurrent a l’interior de moltes famílies amb fills és el de la limitació de les hores que poden estar enganxats a les pantalles, i en aquelles llars que són més sensibles a la cultura i l’educació, la lluita per aconseguir que a banda de mirar l’smartphone, els petits i els adolescents llegeixin una mica o bé en el paper o bé a la pantalla que sigui. Les dificultats d’aconseguir aquest objectiu són tantes que moltes famílies donen la batalla per perduda, només aconsegueixen petites victòries quan als llocs on passen les vacances el wifi no funciona o els aparells receptors s’espatllen.
Una de les agències creatives i més innovadores que hi ha a Espanya en el camp de la comunicació i que es dedica a la consultoria en els nous entorns generats per l’era digital, ha dut a terme fa poc una enquesta-estudi sobre el rol de la lectura entre infants, adolescents i joves. N’ha publicat els resultats en un resum titulat La lectura mimetitzada. Què significa llegir per a la gent de 10 a 18 anys. Les conclusions són aclaparadores. Com a mostra, un botó: el 53,6 per cent diuen que llegeixen quan es passegen i/o participen en les xarxes socials, un 48,5 creuen que llegir és consumir còmics i, finalment, un 42,3 creuen que mirant les webs ja fan la feina de llegir.
No sé si algú els ha dit mai, o si simplement els ha explicat, que la lectura serveix per ajudar que ells es converteixin en agents actius en el procés de comunicació i també per a fer possible que adquireixin coneixements que els portin, tal com diu l’estudi, a un desenvolupament personal i social saludable. En conclusió: a la vista dels resultats, la pregunta que ens fan els autors de l’informe és si, tenint en compte que els nostres adolescents i joves tenen tan escassa vida lectora, com els serà possible entendre el món tan complicat en què ja viuen ara i amb l’encara més difícil amb el que s’hauran d’enfrontar quan siguin adults?
Llegir s’ha convertit per a les noves generacions en una imposició. Aquest fet queda clar quan se’ls pregunta als enquestats per què llegeixen: més de la meitat responen que per obligació, és a dir, perquè els ho manen, però que en realitat a ells no els agrada llegir; només un trist 28 per cent confessen que gaudeixen fent-ho. Un magre i preocupant resultat per al nostre futur com a societat, sobretot quan la mateixa enquesta ens diu que la lectura se situa en el cinquè lloc en el rànquing de les activitats d’entreteniment que realitzen i, per tant, molt per darrere del temps que dediquen a les pantalles, a fer esport o simplement a escoltar música.
Complemento aquest informe amb el que l’Institut Reuters, dedicat al periodisme, ha donat a conèixer. Correspon a una recerca que fan cada any a 46 països i que reflecteix l’ús i la tasca realitzada per la comunicació social. És molt complet i no el puc ni resumir, però algunes de les coses que diu es poden relacionar amb el que comentàvem. En una cultura com la nostra, que s’està tornant quasi àgrafa, els mitjans escrits perden lectors no solament els del paper sinó també els digitals. La recepció de les notícies és cada cop més fragmentada i un percentatge important dels consultats manifesten que fugen de les informacions que no els agraden; per altra banda, per a ells, els periodistes no són els actors preferits de qui rebre informació, sinó que en realitat de qui fan cas és dels influencers, opinadors diversos i altres increïbles aus rares que pul·lulen pel món digital.
Tot i que els experts de Reuters no es deixen portar mai pel pessimisme, cal buscar molt a l’interior de l’estudi per trobar alguna mena d’esperança; n’hi ha una a la qual jo, periodista que escriu en aquest diari, m’he agafat com un clau roent: malgrat la desconfiança que els enquestats tenen en la informació en general, aquells mitjans de comunicació que encara els mereixen confiança, i amb diferència dels altres, són els de proximitat.
No tot està perdut. Així sigui.