Valero Serer, la llegenda del Nàstic. El millor futbolista de la història dels grana

Serà llei de vida, però no atenua el disgust. El sents igual. Ens ha deixat Valero Serer, la llegenda del Nàstic amb article determinat i únic perquè no n’hem tingut cap més de comparable. El millor futbolista, sostindríem amb arguments pesants, en la història dels grana, lligat íntimament a un camp, el de l’Avinguda de Catalunya, i a una Tarragona que han deixat d’existir. Per sort, n’hem escrit uns quants, d’articles dedicats al Valero, al gran Serer, i li vam poder agrair personalment el que havia significat per nosaltres i els nostres contemporanis. A banda de proporcionar-nos amor al club i als colors, orgull de pertinença i autoestima, era el nostre referent preferit. En el futbol acabes estimant aquell que et representa com cal sobre el terreny de joc. I en el cas de Serer, la interrelació amb els seus rendits admiradors agafava volada i nivell d’autèntica mitologia.

Suposem que els obituaris repassaran el seu recorregut esportiu i vital. A nosaltres ens tornen passatges de la seva biografia ja embellits pel pas del temps i a partir d’ara, ens tocarà carregar encantats el seu llegat, record i exemple per transmetre’ls a qui vulgui conèixer-lo. El valencià Serer no tenia lloc en la fastuosa davantera dels ‘cinc magnífics’ de Saragossa, gent que va crear la millor història del club aragonès.

Algun audaç directiu del Nàstic va aconseguir que aquell davanter de gran estampa, carisma i arsenal de recursos, aterrés per Tarragona. Segurament, hagués trobat lloc a un Primera. Segur que hagués excel·lit a Segona, amb major reconeixement i millor contracte, però el cas és que el nostre heroi va acabar aquí i ja per sempre, convertit en una icona local. Per això convé recordar el seu llegat a les noves generacions, a aquells que no van tenir la gran sort de veure’l jugar. Era ben murri, en Serer. Sabia engaltar-les bé quan tocava i precisava de cap amb mestria.

Al meu pare li encantava com es defensava amb els colzes, sense que ni es notés, dels agressius centrals de l’època. Marcava el territori com pocs davanters centre i estalviava escarafalls i divismes malentesos. Ell havia de fer la feina del gol i treballava per assolir-lo tal com s’ho proposa la gent de principis, a base d’honestedat i decència.

El futbol és terreny d’exageració, prou ho sabem, però en aquella Tarragona dels seixanta, no hi havia més alcalde que Serer, ni més autoritat que ell i ningú li discutia la seva formidable ascendència, guanyada a pols en batalles que ens semblaven úniques. La globalització era un concepte pendent d’inventar, veies un partit de futbol a la setmana per televisió i els teus ídols havien de ser propers per força, a dues cantonades de casa. Amb Valero, sentíem que ens representava el millor i poc importava que fos a Tercera, amb la litúrgia gairebé anual tan assumida de pensar que, ara si, pujaríem a Segona i se’ns reconeixeria arreu. Però no. Temporada rere temporada, malgrat grans inversions i plantilles que semblaven una meravella, el Nàstic topava contra el mateix mur de les eliminatòries d’ascens, d’un bon assortit de calamitats i desgràcies que, finalment, acabaven per despertar-nos del somni de manera força abrupta.

Hi ha moltíssima gent que, des dels àmbits més diversos, treballa cada dia i dedica la seva vida a fer millor als seus convilatans. Valero Serer ho va fer durant llargs anys i després, va arrelar a Tarragona. Els diumenges per la tarda eren seus i a escala local, segur que hagués signat aquella anècdota del gran Kubala.

En certa ocasió, un periodista va preguntar al mite hongarès què el feia més feliç de guanyar un partit. La resposta, encara avui, em sembla antològica: el que més li agradava de vèncer era veure la cara somrient dels barcelonins a l’endemà. Amb Serer passava quelcom semblant. Si n’ets del tot conscient, deu ser un bé de Déu dedicar-te a una professió que procura l’alegria dels teus. I Valero era, és i serà Nàstic. El millor de tots. Per sempre més i sense discussió possible mentre quedi algú que el va veure jugar. I per tant, admirar cegament.