Vides interessants i narradors excepcionals

Hi ha vides interessants i vides interessants que s’expliquen; i que acaben en un llibre, en una peli o en un documental. La notorietat de la persona sol ser un reclam, per això moltes de les vides que s’expliquen són les de la gent que ha estat a l’elit professional, política o social i que, al seu torn, han conegut altres vides interessants i juntes dibuixen una part de la societat i una època.

L’últim dia d’agost l’editorial Angrama publicarà una selecció dels diaris i quaderns de l’escriptora Patricia Highsmith; de la mateixa manera que ja fa anys van fer amb l’artista Andy Warhol. Per això sabem que just fa quaranta anys, ni un dia més, ni un dia menys, Warhol va veure per la televisió per cable -que a Estats Units n’hi havia però aquí no- la peli Tarzán. «Bo Derek és la pitjor actiu del món», va valorar. Warhol va néixer el 6 d’agost de l’any 1928.

El dia que va fer 54 anys va qualificar-lo de «depriment», tot i aconseguir que l’invitessin a una festa privada en honor d’Elton John, que havia fet el primer concert al Madison Square Garden de Nova York. Dos anys abans, entre els regals d’aniversari va rebre una caixa de plata amb tots els discs de l’Elvis i 300 corbates. L’habitual però, era que no volia que li recordessin la data d’aniversari ni que el felicitessin.

Tot i l’abundància, Warhol tenia tendència a anotar algunes despeses, com els 0,20 cèntims de dòlar que li podia costar una trucada amb una amistat. Les problemàtiques de John Belushi van ser unes altres. Belushi va ser un dels músics dels The Blues Brothers. Després de mort, el prestigiós periodista Bob Woodward en va escriure una biografia després que la familia del difunt li encarregués que investigués la seua mort; i després d’entrevistar més de dos-centes persones vinculades a l’artista. L’editorial Libros del Kultrum en va publicar recentment una traducció al castellà.

La de Belushi era una vida d’excessos d’un home que estava en plena glòria artística. Alguns no podien aturar-lo, a d’altres ja els anava bé que seguís sense control. L’estirabot que un amic li etzibà al representant deixa entreveure la gravetat de la situació: «Escolta, capullo! No podràs guanyar diners amb un cadàver!».

Treure els draps bruts familiars

Les biografies alienes són més fàcils d’escriure i d’investigar que les pròpies o les dels familiars més directes. Per això és interessant «Mi padre, el pornógrafo», el llibre de no ficció de l’escriptor nord-americà Chris Offutt que explica part de la seua infància -amb episodis dolorosos i de poc glamour- i, especialment, retrata el seu pare, un home que havia escrit desenes de llibres de pornografia. Un cop mort, Offutt fill va baixar al soterrani i va començar a posar nom a una part de la vida familiar que sempre havia quedat a la penombra i que va més enllà dels redactats pornogràfics.

Qui també té destresa i desperta admiració en l’escriptura -que no a l’hora de ser entrevistat o de dirigir-se al públic- és James Ellroy. A «Mis rincones oscuros» explica l’homicidi de la seua mare i tots aquells episodis -alguns avergonyants i altres desafortunats- que s’allunyen d’una vida i d’una família idíl·lica. Mestre Ellroy -un dels autors de Literatura Random House- sap entusiasmar quan explica.

Les vides d’altri són més interessants, com més s’allunyen de les vides pròpies. Potser per això les decisions, anècdotes i daltibaixos de Joseph Bonnano embolcallen al lector amb certa facilitat i ja no diguem les «anades i vingudes», com la que dóna inici al llibre de no ficció del periodista nord-americà Gay Talese. «Honrarás a tu padre» és la vida de la màfia novayorquesa i és, també, unes pinzellades de quotidianitat enmig d’una família que destacava per sobre les altres; en l’aspecte delinqüencial.

Si en voleu saber més, de Talese, Alfaguara en va publicar «Vida de un escritor», una autobiografia extensa d’un dels referents de l’anomenat Nou Periodisme, un periodista que continua en actiu -no laboralment, però sí professinalment- als noranta anys.

Bebia dos daiquiris al dia -i, en ocasions, alguna cosa més-, s’aixecava a les quatre i mitja de la matinada -els dies que no havia tingut festa nocturna a Studio 54- i es posava a escriure des d’una hora després fins a migdia. És una de les quotidianitats que Truman Capote va explicar al periodista Lawrence Globel; amb qui no es va reprimir de ser crític contra els seus coetanis. De l’escriptor Norman Mailer en va tirar per terra el premi Pulitzer de no ficció «La canción del verdugo» perquè a diferència d’ell -per escriure A Sang Freda-, Mailer no havia fet una investigació pròpia sobre el cas: «No va ser més que un redactor, com els que hi ha al Daily News»’.

I així, en un sol tret, en va matar a dos alhora, este era Capote. Gràcies a ell sabem que Marilyn Monroe sempre arribava tard i mai portava diners i que Capote li retreia esta actitud alhora que s’adoraven. Entre les amistats de Capote tb hi havia la directiva del The Washington Post, Catherine Graham que a «Una historia Personal» a més d’explicar la festa que Capote va muntar en honor d’ella, narra com de difícil va ser posar-se al capdavant del monstre mediàtic sent una dona envoltada d’homes.

Darrere de totes estes biografies hi ha periodistes i escriptors que han sabut trobar les paraules adequades i extreure les escenes més representatives d’unes vides de pel·lícula. I com que, per atreure els lectors, tant pes té el protagonista com qui n’explica les glòries i les misèries, la vida de Balchowsky -conegut només entre els seus- pren interés a molts quilòmetres de distància perquè Toni Orensanz (Editorial Columna) ens empeny a fascinar-nos tant com s’ha captivat ell.