La pandèmia de l'exclusió social. 7,5 milions de futurs?

El senyor Philip Alston, relator especial de la pobresa a la ONU, va visitar Espanya als mesos de gener i febrer i en acabar va manifestar, entre d’altres coses, que havia vist aquí barris pitjors que alguns camps de refugiats que coneixia. Que diria ara de com estem?  Res de bo. Les darreres dades fiables sobre Espanya ens mostren que un 26,1% de la població vivia fins fa poc en situació de pobresa i que un 55,3% tenia dificultats per arribar a finals de mes.

La crisi econòmica del 2008 va provocar l’exclusió econòmica i social d’una part important de la població espanyola. Solament un percentatge molt petit es va anar recuperant sense arribar mai a assolir el nivell que tenia abans d’aquesta data. A finals de l’any passat el Diari va publicar una informació sobre un estudi que havia fet Creu Roja de Tarragona que deia que per cada persona que aconseguia sortir de la situació de pobresa, n’hi entraven 2,2 de noves.

A finals de 2019 Creu Roja deia que per cada persona que aconseguia sortir de la pobresa, n’hi entraven 2,2 

Avui, quan llegeixo aquesta publicitat, entre institucional i patriòtica, amb la que ens bombardegen cada dia, i que diu que a Catalunya som 7,5 de futurs,  m’agradaria esmenaria als seus autors dient que la xifra és relativa, ja que segons els informes de FOESSA (Fomento de Estudios Sociales y Sociología Aplicada) quasi un 20% del total dels catalans estan en situació d’exclusió severa o moderada. Resumint, que si segueixen així les coses, hi haurà una part important dels ciutadans d’aquest país que tindran un futur més aviat magre o impossible.

En aquests dies, des del meu confinament forçat, també penso en aquest eslògan tant difós socialment, que parla de la nova normalitat. Tots el repetim com a lloros potser amb el desig que hi hagi un nou món que hagi aprés la lliçó i que vulgui canviar l’actual estat de coses. Sobre això tinc clara una cosa: no hi haurà transformació si hi continuen havent tantes persones que no poden seguir, és a dir, aquells que són exclosos per raons econòmiques, socials i de treball. A Catalunya no tindrem futur si el pervindre de molts dels nostres conciutadans i conciutadanes només depèn de la caritat pública o privada.

Quasi un 20% dels catalans estan en situació d’exclusió severa o moderada segons Foessa

Fa unes dues setmanes, la quasi totalitat de les forces polítiques reusenques van aprovar un Pla de Reactivació Econòmica i Social que cal valorar d’una manera molt positiva, només pel fet que reconeix la necessitat de proposar canvis i prendre mesures si pretenem sortir de l’atzucac. A més, el  repertori de coses que proposen fer es prou ampli i afecta no solament a les qüestions referides a l’economia sinó també a les de l’àmbit social. 

El pla, al meu entendre només té dos problemes: el primer que s’ha oblidat de la cultura i el segon que, tot i parlar del tema social, entre els integrants que promouen el pacte no n’hi cap representant d’aquest sector.

En el començament de la pandèmia tots pensàvem molt en el personal sanitari. En les darreres setmanes hem fent grans reconeixements i els hem aplaudit cada dia. Doncs bé, jo penso que ens hem oblidat de la gent que tracta de fer visibles els invisibles, els que ajuden a tots els que no poden seguir. M’he preguntat aquests dies com s’ho està fent  la gent de la Fundació Frederic Bara per a no deixar abandonats als nens i les famílies que atenen i que estan al límit de l’exclusió total.

He imaginat també als voluntaris de Càritas fent bosses de menjar; he pensat amb tots aquells que van al Banc dels Aliments cada dia per a intentar apaivagar la gana de molts centenars de persones; visualitzo la gent de la Creu Roja intentant evitar que els que no segueixen s’enfonsin una mica més i em recordo també de tants i tants altres grups i persones, moltes d’elles anònimes, que intenten lluitar amb les eines que poden contra la marginació social. Tots, d’una manera voluntària, s’enfronten al combat contra la pobresa amb mascaretes la majoria reutilitzades, sabedors que tot i la feina que fan ningú els farà cap mena de reconeixement públic, que no seran aplaudits, que no els donaran medalles, ni els augmentaran el sou.

No sé com serà la nova normalitat, només tinc clara una cosa: si no és justa, si no lluitem de manera decidida contra l’exclusió, si no defensem valors desapareguts com el de la solidaritat real... doncs bé, si no és tot això, no serà ni nova, ni normal.
 

Josep Maria Martí  (Reus, 1950) és periodista i professor de la UAB. Ha treballat tota la seva vida professional a la ràdio i ha tingut diferents càrrecs a la Cadena SER.