L’adéu sense manies a la independència. A canvi de repartir càrrecs entre la militància

Ens fa mandra pensar com exposaríem segons què a desconeguts, convençuts a la bestreta de que no ens entendrien. Imagineu, en exemple ben gràfic, que haguéssiu d’explicar la situació de la política catalana a algú absent del país una llarga temporada. D’entrada, caldria anunciar-los que allò del Procés ha tancat carpeta i que els historiadors, segurament, situaran el seu final en l’arribada de Pere Aragonès a la presidència de la Generalitat.

Si l’interlocutor n’està al cas, costaria justificar-li què se n’ha fet d’aquells dos milions llargs d’independentistes, convençuts de que ho tenien a tocar. A veure com li expliques que només una part de Junts continua bel·ligerant, almenys en teoria, i amb ganes de mantenir viva la flama. O no, que aquest sector l’ocupa, gairebé en exclusiva, el Consell per la República, ens força eteri muntat a l’exili i liderat per l’únic polític que encara parla obertament d’autodeterminació quan toca, malgrat sigui ben lluny.

Tot i així, segur que a l’interlocutor no capiria gaire si li exposes de pas la pervivència del vell esperit convergent, d’un bon tou de catalans que no casen amb l’apel·latiu de botifler que encara avui es conformarien amb un millor tracte, més just, per part de l’administració central. Consideracions i respecte que esperen sempre debades, com demostra la història. Prou coneixem aquest ens monstruós anomenat genèricament Madrid, tossut per tarannà, incapaç de fer mínimes concessions per molt dèficit fiscal que es denuncii.

Continuem amb les hipotètiques explicacions al receptor nouvingut. Per si encara no se li han fos els ploms a causa de l’erràtic comportament de la dreta civilitzada catalana, resulta que avancen per l’esquerra al PSC o ERC en un grapat de plantejaments socials més agosarats.

Si falta canvi pel duro, tracta de desbrossar-li el comportament de la CUP, anticapitalistes radicals segons els seus detractors que, ara mateix, no mostren cap voluntat de capgirar el món, ni tampoc el país. Antisistema fets uns xais, vaja.

I si et pregunten per Esquerra, aleshores ja aconsegueixes que l’encuriosit que vol captar les claus de la política local llenci la tovallola i no entengui res. ERC forma un col·lectiu que, després de tocar poder, continuen amb idèntic discurs i actuen en sentit inversament contrari, amb l’única i clara voluntat, com tots els precedents sense excepció, de perpetuar-se al poder.

En expressió prou contundent, Esquerra aspira a ser el que Jordi Pujol aconseguí durant una bona colla d’anys, la força hegemònica que controla el país i no deixa espai de govern als contrincants. I per això, res millor que aplicar la coneguda recepta de donar suport als socialistes a Madrid, a canvi de que els deixin fer al Principat sense demanar gaires explicacions. Amb prometre lleialtat i docilitat als salons de la cort, ja en tenen prou per mantenir el bescanvi de favors. Tu manes allà gràcies a nosaltres i deixa’ns manar aquí sense gaire oposició.

Això sí, mantindran una certa retòrica incendiària, el discurs ja acostumat, que no tindrà absolutament res a veure amb la praxi, però els hi permetrà anar fent i anar tirant mentre el seu electorat no se n’adoni. De moment, ja han forjat una meravella: aconseguir que ens oblidem del 52% de teòrics representants per la independència del Parlament.

A sobre, saben com distraure l’atenció quan toca amb qüestions menors que apel·len a la fibra dels compatriotes. Ja van substituir independència per indult i ara et poden parlar de la pèssima salut del català o presentar un mínim percentatge a Netflix com el gran triomf. Es tracta just d’això, d’oblidar el gran objectiu mentre reparteixen càrrecs entre la militància, convençuda de que amb l’autonomia es viu personalment de conya. La independència, ajornada sine die i convertida en volada de coloms. Visca l’autogovern que els hi convé, a mida dels seus interessos.

Arribats a aquesta descripció de panorama, no pateixin per qui hagi preguntat. No haurà entès res i es sentirà igual de perplex que un bon tou dels catalans.

Periodista
Frederic Porta ha estat periodista a diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent.