L'aval del Consell de Garanties Estatutàries

La setmana passada el Consell de Garanties Estatutàries va col·laborar a animar la ja de per si agitada vida política catalana en emetre el dictamen reclamat pel PP. Concretament, aquest organisme va considerar que les esmenes sobre estructures d’estat que CiU i ERC volien incloure a la Llei d’Acompanyament dels Pressupostos eren contràries a la Constitució. Aquest dictamen (no vinculant, tot s’ha de dir) ha estat vist per alguns com un gerro d’aigua freda a les aspiracions sobiranistes, tot i que aquesta és una interpretació superficial d’una ingenuïtat meridiana. En efecte, tal com consideren uns altres, el que ha fet el Consell de Garanties Estatutàries és, simplement, argumentar que determinades competències d’Estat no són competència de la Generalitat, la qual cosa no deixa de ser una obvietat, ja que, que se sàpiga, la Generalitat no és el govern de cap estat sinó simplement, agradi o no, el d’una comunitat autònoma espanyola.

Fins aquí els fets objectius. Ara bé, el que de debò ha fet el Consell de Garanties Estatutàries és col·laborar a esvair els escassos dubtes que encara poguessin quedar al voltant de la viabilitat d’opcions originals com ara les terceres vies, aquesta mena d’estats dins dels estats on no se sap ben bé on acaba una cosa i on comença l’altra. Aquesta resolució, doncs, el que fa és avalar la via sobiranista per als qui desitgen tenir estructures d’estat. L’argument de fons que plana sobre tot plegat és que les estructures d’estat són per als estats i que si un país les necessita per millorar la qualitat de vida dels seus ciutadans i el seu benestar cal que primer esdevingui un estat. Així, qualsevol il·lusió de millora de l’autogovern i d’avenç en la sobirania lligada a les esmentades estructures d’estat infraestatals (finançament, seguretat social, infraestructures, etc.) no és res més que una quimera que no encaixa de cap manera en l’ordenament jurídic estatal. Per tant, en relació als estats i les seves estructures, només hi ha dues possibilitats: o se’n tenen o no se’n tenen, però no hi ha lloc per a situacions intermèdies ni mitges tintes.

En aquests moments hi ha un volum considerable de ciutadans catalans que es troben en aquesta mena de terra de ningú: volen estructures d’estat però no volen tenir un estat del tot. Això, pel que s’ha vist, és irrealitzable, per la qual cosa aquests ciutadans hauran de decidir si és que realment volen aquestes estructures d’estat o si s’estimen més seguir com fins ara.