L’home que sabia massa. Rubalcaba, la clau secreta de la pau basca

El 18 de març de 2017 vaig parlar amb Alfredo Pérez Rubalcaba per última vegada. Era dissabte, a primera hora del matí, en un tríplex per Catalunya Ràdio, amb en Ricard Ustrell dirigint i donant pas a tres interlocutors que no ens vèiem: Rubalcaba a Madrid, Martxelo Otamendi a Donostia i jo a Tarragona. 

Ens convocava a tres bandes el desarmament d’ETA, pas previ capital en el camí de la dissolució. Martxelo Otamendi va ser víctima de les tortures de les forces de la Seguretat de l’Estat i, tot i que no va ser en l’etapa de Rubalcaba al Ministeri de l’Interior, era lògic que li tragués el tema dels presos embolcallat en la Llei i el Pacte Antiterrorista subscrit pels socialistes. Li va treure, però no li va plantofar, amb l’elegància que el caracteritza, i Rubalcaba el va escoltar amb respecte i van interactuar. Jo sabia que l’amic Martxelo és home de diàleg perquè l’he vist amb moltes taules en territoris hostils. Però sabia que en Rubalcaba també ho era.

La seva carrera és la d’un pes pesant de la política. Pocs poden acreditar el seu bagatge

Em vaig rumiar molt què diria, perquè era un tema de molts secrets compartits: Rubalcaba era James Stewart a The man who knew too much, l’home que sabia massa. El president Maragall, amb el coneixement del conseller primer Bargalló, em va fer alguns encàrrecs delicats en les converses amb ETA que els socialistes i el Govern espanyol havien obert d’ençà de l’arribada de Zapatero a La Moncloa. Contactes per diversos canals i escenaris, a vegades també de pel·lícula amb protagonistes que sovint havien de fer d’actors. El final de totes les terminals era Alfredo Pérez Rubalcaba. Jo vaig callar fins que vaig considerar que, amb el pas del temps i el meu retorn al periodisme, podia començar d’explicar si més no algunes coses, potser mai totes. Però la política d’Estat a ell l’obligava a callar, també quan quedava inaugurada la cerimònia del repartiment de medalles fins i tot als que no se les mereixien.

De manera que vaig decidir treure el tema en obert, per ràdio, sense posar-lo evidentment en cap atzucac, però almenys perquè quedés constància del seu protagonisme. Li vaig elogiar el silenci, però com a recurs retòric per fer-li dir alguna cosa. Portava pensat el què diria paraula per paraula. Li vaig preguntar directament si ell i els socialistes havien fet més per la pau del que podien dir.

Volia significar que ell havia fet molt pel final d’ETA que estàvem radiant en temps real, però que la raó d’Estat, per un costat, i la conveniència política, per un altre, havien impedit que ho divulgués. Ni l’Estat ni el PSOE es podien permetre fer pública aquella implicació, amb un Partit Popular criminalitzant el diàleg i buscant de prendre-li la franja de vots de centre que es disputaven. Una cosa és que se sabés de les converses entre Jesús Eguiguren i Arnaldo Otegi, i que rebés Eguiguren, «un verso suelto», i una altra cosa que es conegués que el pont de navegació era a La Moncloa amb tot un vicepresident del Govern prenent decisions. El final d’ETA deu molt a José Luis Rodríguez Zapatero, i molt més a Alfredo Pérez Rubalcaba, que ja el pilotava quan era portaveu socialista al Congrés. Em va reconèixer amb un joc de paraules: «¿Hemos hecho mucho? Sí. ¿Lo decimos mucho? No».

Pérez Rubalcaba va arribar al Govern de Felipe González el 1992 amb la cartera d’Educació, que era el territori que coneixia, quan encara la política li era un territori que només havia tastat a la secretaria del ministeri. Era un bon científic, un doctor en Ciències Químiques, quatre idiomes, amb trajectòria de recerca publicada i docència a la Universitat Complutense, la seva feina civil a la qual va retornar en deixar la política i que va exercir fins dimecres passat, en què va ingressar a l’hospital. Al matí, encara va fer classe.

La seva carrera és la d’un pes pesant de la política, un home d’Estat passat per la Secretaria General del PSOE, vint-i-un anys de diputat i cinc ministeris. Pocs poden acreditar el seu bagatge, i aquests dies de dol es recordarà amb justícia la feina feta en tants camps, fins i tot amb el valuós reconeixement dels adversaris. Res, tanmateix, tan important com la seva contribució a la pau basca, que és una pau compartida arreu de l’Estat. Fins ara havia guardat a la memòria la conversa a Catalunya Ràdio, però des d’ara la guardaré al cor a partir del breu silenci i exclamació que va fer en escoltar-la a l’altre costat de les ones. Va venir a dir, que carai, quina pregunta, però que no fugiria d’estudi i la contestaria. Es carrega de sentit dir-li, en unes altres ones d’energia, descanse en paz, ministro.

*Antoni Batista és periodista. Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. ‘Clandestins’ és el seu últim títol.