Mauthausen i 'La 9'. La història que no podem oblidar

El 10 d’agost el Boletín Oficial del Estado (BOE) publicava el nom de 4.427 republicans espanyols assassinats en el camp nazi de Mauthausen. Dues setmanes després, París recordava l’alliberament de la ciutat per part dels aliats i el paper destacat de ‘La 9’, una companyia integrada per soldats procedents de l’exili republicà. Eren dues cares d’aquella Espanya que va perdre la Guerra Civil i que, després, es va veure atrapada per la Segona Guerra Mundial.

D’alguna forma, els soldats de la companyia del general Leclerc (coneguda com ‘La 9’) feien justícia als seus compatriotes deportats als camps d’extermini. Tots formaven part dels republicans que s’havien refugiat a França després de la derrota. Uns es van poder enrolar en l’exèrcit de la França lliure que s’estava reagrupant al nord d’Àfrica i que després va desembarcar a Normandia. Els altres van ser capturats pels nazis i, a petició del règim franquista, enviats a una mort quasi segura.

Els republicans espanyols que van alliberar París feien justícia als seus compatriotes deportats als camps d’extermini

Només una extraordinària capacitat de resistència i solidaritat explica que hi hagués supervivents entre els deportats. Aquesta fortalesa és el que més em va impressionar quan els vaig conèixer. L’any 1985, quan es complien 40 anys de l’alliberament, l’Amical de Mauthausen va organitzar un viatge d’expresos i familiars per assistir a la cerimònia de commemoració. Molts era la primera vegada que hi tornaven.

Els vaig acompanyar per fer un reportatge per a El Periódico. Recordo el tram final del viatge. Transcorria per un paisatge bucòlic. Amb tota la gamma de verds d’Àustria. I de cop, després d’un lleu pendent, apareix la sinistra portalada de pedra de Mauthausen. Em va quedar gravada per sempre l’expressió d’aquelles persones que es retrobaven en el que havia estat el seu infern. El lloc on havien vist morir els seus companys. On havien sofert penalitats inimaginables. On els havien intentat robar la dignitat, la condició d’ésser humà.

Estaven commocionats, molts amb llàgrimes als ulls, però van encaixar el cop. Rondaven aleshores els 70 anys i la seva obsessió era que tothom conegués el que havien patit perquè no passés mai més. Sentien que la democràcia espanyola no havia fet prou per fer visible la seva tragèdia, que els equilibris de la Transició havien portat a passar pàgina de les complicitats entre el franquisme i el règim nazi. Avui la immensa majoria ja no estan entre nosaltres i no han pogut veure els noms dels seus companys al BOE. Ni veuran els memorials promesos.

La democràcia espanyola ha fet tard, com també en el reconeixement dels combatents espanyols de ‘La 9’. Considerats herois a París, i silenciats aquí. Millor dit, utilitzats aquí. Quan el Govern de l’Estat parla que «Espanya va tenir un paper crucial en l’alliberament de París fa 75 anys» o quan l’independentisme hiperventilat diu que «l’únic paper d’Espanya a la Segona Guerra Mundial va ser el de la División Azul al costat dels nazis».

Manipular la història és obrir la porta a repetir-la, l’error que tant temien els supervivents del nazisme

Els republicans de ‘La 9’ somiaven en derrotar el franquisme després de fer-ho amb el nazisme. Representaven l’Espanya antifeixista, la que tenia ànsies de llibertat. Ningú els pot negar la condició d’espanyols, com ningú els pot confondre amb un Estat que aleshores era totalitari.

Manipular la història és obrir la porta a repetir-la. L’error que tant temien els supervivents de Mauthausen. Ells tenien molt clar que la seva lluita havia estat entre els drets humans i la barbàrie. I que a Espanya es podien veure les dues cares d’aquest combat. Europa ho va tenir clar durant dècades i per això resulten ara tan preocupants els discursos de l’odi a l’altre. De la insolidaritat. Del tancament en les identitats.

Quinze anys després d’escriure el reportatge d’El Periódico vaig tornar a Mauthausen amb la família, amb els meus fills adolescents. Volia que ho veiessin. Explicar-los com m’havia impressionat el testimoni dels supervivents. La cambra de gas, els forns... i aquella escala de la pedrera, convertida en un instrument de tortura i mort.

Els ho recomano. Com la lectura del llibre Catalans als camps nazis, escrit l’any 1977 per Montserrat Roig i que recull cinquanta testimonis que encongeixen el cor. El llibre va ser el primer acte de justícia amb els deportats. Avui segueix sent un antídot contra l’oblit. I contra la temptació de convertir la història en propaganda.

* Periodista. Josep Carles Rius (Valls, 1956) és president de la Fundació Periodisme Plural. Doctor en Ciències de la Comunicació, exerceix de professor a la UAB. És autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’ (2016, UB). Ha estat degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya i sotsdirector de ‘La Vanguàrdia’ i ha treballat a mitjans com ‘El Periódico’, TVE o ‘Público’. Va participar en la fundació de ‘Mestral’ i ‘El Pati’.