Mossos. Policies al mig de la tempesta

Arran dels atemptats del 17 d’agost del 2017, a Barcelona i Cambrils, la societat va descobrir la seva vulnerabilitat. L’atac havia estat perpetrat per joves nascuts i formats aquí, sotmesos a un procés de radicalització jihadista. Capaços, amb una furgoneta i uns ganivets, de posar fi a la vida de 16 persones i de ferir-ne a quasi 200. La societat catalana també va descobrir que comptava amb una policia eficaç, que va impedir una massacre a Cambrils i que va portar amb èxit una investigació per desactivar noves amenaces.

En aquelles hores d’incertesa i por, la informació a la ciutadania resultava essencial, i el màxim responsable del cos dels Mossos d’Esquadra la va transmetre amb serenitat. La figura del major Josep Lluís Trapero es va convertir en el punt de referència i, també, en una figura sotmesa a la tensió política que es derivava del pols que mantenien la Generalitat i l’Estat. Heroi per uns, objecte d’enveja per altres.

Però la tempesta política que va viure el major Trapero després dels atemptats, no era res comparat amb el que li esperava. Unes setmanes després, com a policia, va haver de gestionar les resolucions judicials contra el referèndum de l’1 d’Octubre. Els Mossos es trobaven formant part d’un operatiu on les altres dues forces, Policía Nacional i Guardia Civil, es van implicar a fons en la repressió contra les persones que van anar a votar. Estaven atrapats, els mossos, entre les decisions preses pels responsables de la Generalitat i les lleis vigents. El pitjor dilema al qual es pot afrontar un policia. I malgrat tot, Trapero i els Mossos, se’n van sortir, amb un exercici de responsabilitat cívica i equilibri legal digne d’elogi. Tanmateix, en època de polarització i enfrontament, els equilibris no són ben vistos per cap de les parts en conflicte. I el Major començava a viure la seva travessia per la solitud. Quan l’Estat intervé l’autonomia de Catalunya amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, el primer que fa és destituir a Trapero com a Major dels mossos. Amb una decisió que recorda, més que res, una revenja.

En el judici del Tribunal Suprem contra els líders independentistes, la seva declaració com a testimoni li va comportar que deixés de ser un heroi pel món independentista. I quan li va arribar el seu judici, Trapero ja no era de ningú. Era només un home al qual li havia tocat una època poc propicia per ser «només un policia». Va viure un calvari de tres anys (d’octubre del 2017, a octubre del 2020). Fins que va arribar l’absolució.

La Generalitat va fer el correcte i el va restituir com a Major. Era l’única decisió digna amb la persona, Josep Lluís Trapero, i amb la institució. Si el cap de la policia havia estat destituït injustament, la reparació era un acte de justícia. Però, no ho oblidem, el Major ja havia estat desposseït de la seva condició d’heroi. I, de nou, el fet de només voler ser un policia continuava resultant incòmode. La revenja, una altra vegada, era qüestió de temps.

El 20 de desembre del 2021, el conseller Joan Ignasi Elena, d’Esquerra Republicana de Catalunya, el cessa amb l’excusa de «rejovenir i feminitzar el cos». El seu substitut té cinc anys menys i és un home. L’argumentació, evidentment, era una excusa, irrespectuosa amb l’edat i amb el gènere. Pocs dies després, és destituït també un dels membres claus de l’equip del Major Trapero, el comissari Toni Rodríguez, cap de la Comissió General d’Investigació, que, entre altres casos, havia investigat per suposada corrupció a la presidenta del Parlament, Laura Borràs. El missatge als mossos era diàfan.

Però la història final ens retorna al principi. Pocs dies després, l’excomissari José Manuel Villarejo, màxim exponent de les clavegueres de l’Estat, condemnat per corrupció i autor de múltiples fabulacions, declara com acusat (no estàs obligat a dir la veritat) en una de les diverses causes que té obertes i recupera la teoria de la conspiració que vincula a l’imam de Ripoll, Abdelbaki Es Satty, instigador del 17-A, amb els serveis secrets espanyols (CNI). Els mossos, en una exhaustiva investigació, havien descartat aquest vincle, però, immediatament, esclaten les xarxes, començant per un tweet del president de la Generalitat, exigint una investigació.

Com molt bé sap Josep Lluís Trapero, mals temps per la sensatesa. I mals temps per la qualitat democràtica quan un cos de policia es troba al mig de la tempesta.

Periodista
Josep Carles Rius Baró, nascut a Valls, és president del Consell de la Informació de Catalunya i de la Fundació  Periodisme Plural. Va ser degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya. És doctor en Comunicació i autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’ (UB, 2016). Professor de periodisme durant 25 anys a la UAB, ha estat sotsdirector de ‘La Vanguardia’ i també ha treballat a ‘El Periódico’, TVE o ‘Público’, entre altres mitjans.