Nàstic: Amb una victòria de prestigi n’hi ha prou per esborrar els negres pronòstics

Tornem-hi amb el futbol com al·legoria existencial, exemple constant de situacions extrapolables a qualsevol àmbit vital. Diumenge vam xalar amb l’excel·lent triomf del Nàstic davant un Vila-real B que, a la bestreta, feia més por que una pedregada. Malgrat les baixes en atac, els grana van jugar a excel·lent nivell i trencaren així la ratxa negativa del darrer mes i mig que havia pertorbat l’afició, carregant-la de neguit al comprovar que encara no s’ha guanyat lluny de casa i costa un munt sumar punts. Els llocs de privilegi a la classificació han desaparegut del mapa i, com és tradició esportiva, els ulls ja se n’anaven de pet cap a l’entrenador, a qui es volia responsabilitzar de la davallada, especulant fins i tot amb un recanvi a la banqueta. Tan balsàmica victòria ha servit, ja que aquest món resulta tan previsible com primari, per escampar la boira i aquest panorama tan rúfol. Amb un cop de cap providencial a pilota aturada torna a sortir el sol i el got es veu mig ple de cop. Apa, ja està, oli en un llum, respirem alleujats.

Com altres seguidors de l’equip, imaginem, tenim el costum de seguir el Nàstic amb les transmissions de la cadena Footters, canal de pagament que exigeix un grau de paciència franciscana i un amor als colors realment a prova de bombes per no engegar-los a dida, de maldestres com són. I per tant, hem vist els partits d’aquesta crisi que ha generat dubtes existencials, inclosa l’eliminació a la Copa a les primeres de canvi, detall que també forma part de les tradicions del club. Doncs bé, si fas un repàs a l’equip de dalt abaix, arribes a la fàcil i simple conclusió de que dolents no ho són, al contrari. Hi ha un grapat de professionals, d’aquells veterans de mil guerres en l’exercici de l’ofici, que ofereixen plenes garanties. Si volen que personalitzem, amb Joan Oriol, Quintanilla, Pol Domingo, Ribelles i alguns altres te’n pots anar tranquil a qualsevol batalla.

El problema rau en que aquesta categoria d’estrena, la Primera RFEF, és encara més dura i competida del que podíem esperar. Com passa a tot arreu i en qualsevol ordre, abans d’iniciar l’aventura van volar les il·lusions, convençuts de que hi havia equip per pujar. Exactament, el mateix que pensaven dotze o quinze aficions més. I quan analitzes l’onze en acció, veus que potser necessitaria un xic més d’intensitat, major intenció en la verticalitat de les jugades, migcampistes ofensius que filtressin assistències als davanters i major punteria en els especialistes de cara a barraca. Ja n’és de fàcil, fer-ne el diagnòstic. El mateix que necessitaria, per exemple, un Barça que multiplica per cent el pressupost del nostre estimat club. A tot arreu exigeixen meravelles de l’entrenador com a baula més feble i sacrificada del procés, tampoc aquí podem ser l’excepció. Segurament, cap altre tècnic podria traure un rendiment exponencialment superior al que tenim avui a nòmina. Si l’hagués, perdoneu l’evidència, entrenaria a la Premier i estaria disputant partits de Champions. Però no. Aquí, com arreu, enlairem les expectatives fins extrems irreals i ens convencem de que els objectius seran cosa de bufar i fer ampolles. No va així. Ni en futbol, ni enlloc, però per alguna tendència humana a capficar-nos amb les il·lusions i els castells a l’aire, ens arribem a creure que tenim dret natural a l’excel·lència, a superar sense suor ni massa esforç qualsevol obstacle en el camí cap els objectius traçats.

Hagués estat més simple pensar que tothom perseguia exactament els mateixos somnis del Nàstic, que la competició és incompatible amb un passeig militar i que som tan limitats com marca el nostre pressupost, superat per una colla de filials amb ínfules, per exemple, o per altres històrics ben potents que també cobegen ambicions.

Tots volem guanyar, apuntar-nos al carro vencedor, que ens facin sentir especials en l’èxit. Aquesta és l’aspiració de qualsevol aficionat i aquesta també és una de les lliçons bàsiques de l’esport. Ni és tan fàcil, ni res ens caurà del cel per simpàtics. En el Nàstic i a la vida.

Periodista
Frederic Porta ha estat periodista a diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent.