No li cal el braç, a Balchowsky. De la Guerra Civil als carrers de Chicago

El bohemi que tocava el piano amb una sola mà. Toni Orensanz va a Estats Units a investigar qui era el brigadista internacional que va lluitar al front de l’Ebre, abans de la Batalla del ‘38

| Actualizado a 03 febrero 2022 05:53
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Per saber si us agrada o no la musicalitat de l’armònica, cal que li hagueu sentida tocar a Corky Siegel. És un dels noms vius del blues, que de jove freqüentava el llavors mític local de Chicago The Quiet Knight, on també el Bruce Springsteen hi feia concerts. Als anys setanta ja era un club de referència de rock, folk i jazz, «situat al primer pis d’un vell edifici de maons dels antics»; detalla el periodista Toni Orensanz al llibre Com vas perdre el braç, Balchowsky? (Columna, 2022).

Mesos abans de la pandèmia, Siegel hi tenia assegut al menjador de casa a Orensanz. El periodista de Falset buscava informació de primera mà sobre Eddie Balchowsky, un brigadista internacional que havia lluitat al front de l’Ebre, abans de la Batalla 
del ‘38 i que havia tornat a Chicago sense un dels dos braços.

Siegel i Balchowsky havien coincidit al The Quiet Knight i li va detallar la visió que en tenia ell de jove d’aquell «pare de la nit». Orensanz prenia nota sense perdre’s detall. Va adonar-se’n que estava a casa «d’un tio molt mobilitzat», compromès, que li va explicar que s’avergonyia dels Estats Units de Trump, que marxaria al Canadà si Trump sortia reelegit president.

Buscant a Balchowsky, Orensanz feia el que més li agrada: investigar i descobrir, entrevistar i aprendre. Del barri benestant on Siegel toca el piano i l’armònica va anar fins a altres zones de la ciutat menys afavorides econòmicament. I pel camí, s’anava trobant els cotxes policials amb les sirenes en marxa i els policies registrant detinguts. Negres. Els detinguts, no els policies. El carrer va ser l’espai de Balchowsky, per això el periodista ha pogut trobar més d’una font directa que l’ha conegut i tractat i va adonar-se’n que Balchowsky no és mort, perquè hi ha personalitats que no moren quan se les enterra.

Abans d’anar a Chicago és quan pren al determinació que no escriurà una novel·la de ficció, sinó que confia en tenir prou informació com per fer periodisme narratiu. De casa ja va sortir amb els documents i les dades necessàries com per explicar l’operació que va patir el seu protagonista al túnel de l’Argentera, on hi havia el tren hospital per curar els ferits de la Guerra Civil. Allí a Balchowsky li van amputar el braç. «M’adono que no m’hauré d’inventar res, que ho puc descriure tot, sé quins metges hi havia, accedeixo a la fitxa mèdica», relata amb entusiasme. Ho tenia tot: la matèria prima i la predisposició.

Orensanz s’obsessiona -dit per ell mateix-, amb el que sap i amb el que no sap i és este combustible el que l’empeny a buscar i a trobar. Que a Estats Units ho tenen tot molt ben documentat, defensa; que t’ho posen tot molt fàcil, reitera. Abans d’aterrar a Chicago ja havia pogut tenir accés a entrevistes i documents digitalitzats referents al seu protagonista, un bohemi que tocava el piano amb una sola mà. El caràcter de Balchowsky va facilitar-li la feina. Tothom volia explicar-li qui havia estat aquell home d’aspecte descuidat, «era com un mentor espiritual, un gurú» que ajudava als que trobava al seu pas. És la història d’un brigadista internacional que va haver de retirar-se abans del desenllaç final, és la vida d’algú que deixa per escrit com cuinar drogues de disseny; dècades abans de Breaking Bad.


Periodista
Nascuda a l’Ametlla de Mar. Autora del llibre ‘Sense Cadàver/Sin Cadáver’. A TV3 informa de notícies de l’àmbit judicial, policial i de la seguretat.

Comentarios
Multimedia Diari