Passin, senyors, passin...

Senyores i nens, grans i petits, dretans i esquerrans, gais i lesbianes… El gran circ polític obre les seves portes!... Tres pistes, tres, per tota mena d’espectacles, quin més vistós i amb la més variada colla d’animals. A la pista de la dreta, vestits de blau marí, grupets d’irreductibles franquistes i acresolats meapilas barrejats amb una gentada variegada i de bona voluntat. Per cert, tots aquests últims porten anteojeras (aclucalls) com els rucs tradicionals.

Però això no treu alegria i concentració als participants, que troben en una part del públic els seus més fervorosos incondicionals. Un dels grupets que desperta més admiració porta una pancarta que diu «No ens mouran», i està subscrita pels «Banquers Units d’Europa».

Al centre, dues anelles de colors variats, del blau cel al rosa, concèntriques, just al bell mig, els més aclamats: els pallassos nacionals. Que curiosament, no són dos, sinó quatre, i es barallen contínuament per ocupar el centre de la pista.

A vegades sembla que guanya el lloc el «clown», un senyor molt brillant, autoritari, seriós, que no para d’emprenyar els altres tres, en especial, l’«august», que té més a prop i porta un nas roig (no perquè beu és postís).

Aquest «august» és més petit i molt entremaliat, no para de destorbar a l’altre i de repetir, confonent-lo tot, les seves paraules. El «clown» porta un cinturó amb la paraula «presidente» i l’«august» un altre amb la paraula «president».

Sempre darrere d’ells n’hi ha un «contraugust» i un «mimo» que, a més de barallar-se entre ells, fan el possible per posar-se al mig de la pista, malgrat que les empentes del «clown» sovint els envien contra l’anella interior, abans esmentada.

El «contraugust» porta també una inscripció: «portaveu» i el «mimo» també (pantomima ve del grec, el que tot ho imita) i pretén ser més important que el seu contrincant més directe.

Tot això, contat així, sembla una disbauxa. Però no és cert. Per la senzilla raó que hi ha un director que solament apareix en moments determinats, tant per posar ordre com per fer el contrari, és a dir, si els ocupants de les pistes, i sobretot la central, es distreuen o callen. Els crida: «¡sí que podemos!...», i els obliga segons l’ordre del dia. Porta una cua de cabell ben vistosa, agafada amb una cinta vermella, i un llarg fuet negre a la mà. Ens deixaven la pista de l’esquerra, per la que, curiosament, té preferència el director. Quasi mai els reganya o assenyala amb la tralla. També és cert que en aquesta pista de l’esquerra estan més disciplinats que els altres ocupants de la dreta i del centre.

El públic s’ho està passant d’allò més bé amb els pallassos de la pista central. Sobretot pel que fa al «presidente» i els acudits que diu sobre l’estat del país i les bromes que el «president» li fa a la seva esquena. La música ja està sonant i el circ està quasi ple. Passin, passin, que comença la funció. Això sí: per un respecte a les normes més consolidades de la natura, l’ordre d’aparició és per als animals: lleons, tigres, micos, tots ells en gàbies, i un parell d’elefants avorrits que fan voltes aixafant la gent de les tres pistes –que no han tingut la prudència d’apartar-se– entre l’algaravia del públic, que crida: «als pallassos, als pallassos!...», sense èxit.

Els dos elefants que porten els noms de «Diputado» i «Senador» són, evidentment, a més de molt lents, sords.

El pitjor queda al final, quan el director de la cua de cabell avisa que uns uniformats passaran entre el públic per fer una col·lecta pels orfes de pallassos…

La cridòria, en rebuig, és tan monumental que el director es veu obligat a retirar-se amb una forta esbroncada. La funció continua. No deixin de participar.