«Per la Mare de Déu d'Agost, a les set ja és fosc»: Música per creure en l’increïble

«Per la Mare de Déu d’agost, a les set ja és fosc». La dita popular postula el declivi de l’estiu. L’estiu es pon seguint el sol, Raimon ho ha cantat: «A l’estiu quan són les nou/ són les set hores de sol». Ens posem en mode tardor a partir d’una de les festes dels mil-i-un noms de Maria, la festa que se celebra demà i que és patrona de mil llocs, entre d’altres Bilbao, l’amatxu de Begoña.

Quan la fe topa amb la ciència, necessita un plus de confiança. Creure en Jesús de Natzaret i, encara més, en el seu missatge de pau i amor, és relativament senzill, fins i tot hi ha l’aval tangible de la història, més ençà de la metafísica, que ha explicat –diria que millor que ningú— Armand Puig, un teòleg de l’alçada d’un campanar, dit amb tota la propietat: Jesús. Un perfil biogràfic (Proa, 2004). Però ai las, quan has de fer front intel·lectual als desafiaments a la biologia del naixement, la resurrecció o l’assumpció de Maria en cos i ànima al cel, la festa de demà, que necessita tones de fe... Aleshores és quan la música ajuda.

La música és la comunicació metafísica per antonomàsia, diu sense paraules tot allò que a les paraules els hi manca per assolir connotacions infinites: vaig necessitar una tesi doctoral per demostrar-ho i no se si me’n vaig sortir. Però els exemples il·lustren molt millor que el llast de les cites a peu de pàgina. Els rèquiems poden temptar aproximacions a l’eternitat fins acabar al paradís de Fauré, director del Conservatori de París i organista de la Madeleine, on es va celebrar el funeral de Chopin amb el rèquiem de Mozart que va prescriure a les seves últimes voluntats.

Tota la música mariana, immens patrimoni universal, ja acostava a l’infantament de Jesús segles abans que l’enginyeria genètica demostrés el que un metge en funcions d’evangelista, anomenat Lluc, havia escrit que era possible, com ho era que Elisabet parís Joan tot i que «era estèril i ambdós [ella i el seu home, Zacaries] eren provectes». Per començar, tots els Credo de les misses musicals, de Mozart a Perosi passant per Beethoven, subratllen amb serenes intimitats instrumentals, a redós del silenci, l’himeneu místic: «et incarnatus est de Spiritu Sancto ex Maria Virgine», «i, per obra de l’Esperit Sant, s’encarnà de la Verge Maria». 
I quins millors avaladors del misteri que Monteverdi i Bach amb les seves obres cimeres de la història universal de la música, les Vespro della Beata Vergine, estrenada el 1610 a la basílica de Sant Marc de Venècia, i el Magnificat, estrenat a Sant Tomàs de Leipzig el 1723.

Quan viatjo procuro recrear escenaris musicals que tinc impresos a l’àrea cerebral on es troben l’ètica i l’estètica, i he anat a la Madeleine, a Sant Marc i a Sant Tomàs, on fins i tot hi vaig tocar l’orgue per guardar-me al mateix indret de la memòria emocional com sonava el meu Bach al mateix punt on ell s’escoltava com sonava ell mateix. Sí, quan fas música, tot això que els estic explicant encara és més palès. Als meus vint-i-cinc estius de modest organista de misses vespertines a Torredembarra, vaig «tocar» tot això i em vaig elevar amb l’elevació dels aguts del meu pare, un tenor que aixecava la veu més amunt del cimbori.

Per la Mare de Déu d’agost, el pare sempre buscava repertoris marians, que anàvem repartint pels diversos indrets de les celebracions litúrgiques de la vespra i del dia: la Salve Regina gregoriana, austerament bellíssima; les Ave Maria de Schubert i Gounod, sobre la base de Bach; les antífones del Magnificat; l’ Ave Maria de Lourdes, que té una tornada enganxadissa que tothom cantava. No faltava mai la Pregària a la Verge del Remei, del mestre Millet, que era el motet preferit del pare i tinc per una de les millors cançons del nostre patrimoni. La Marina Rossell, que l’ha enregistrada, coincideix i la té com la música religiosa que més la colpeix, per la qual cosa ens hem emplaçat a fer-la junts en alguna ocasió senyalada.

Sempre acabàvem amb el Virolai, i per comptes de la primera estrofa, «amb serra d’or...», el pare triava sovint la segona, en la qual Verdaguer diferencia ·catalans· i ·espanyols·: «Dels catalans sempre sereu princesa./ Dels espanyols Estrella d’Orient». Un dia, una senyora de Saragossa se li va queixar, i el pare li va dir que la Mare de Déu te totes les identitats i que tornés la setmana entrant i li ho demostraria. El diumenge següent, al final vam fer l’Himno a la Virgen del Pilar: «Virgen Santa, Madre mía,/ luz hermosa, claro día,/ que la tierra aragonesa/ te dignaste visitar». Música del gran compositor i pedagog català Joan Baptista Lambert i Caminal.

Per molts anys a les Maria, Mireia, Mariona, Assumpció, Assumpta, Alba, Ainhoa, Begoña, Estrella, Maruja, Paloma...

Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. ‘ETA i nosaltres’ és el seu últim títol.