Conclave: la realitat és millor que la pel·lícula

Javier Martínez-Brocal, vaticanista solvent i biògraf del papa Francesc, tot just ha publicat Cónclave: Las reglas para elegir al próximo Papa, on explica —amb noms, dades i context— tot allò que no surt a la pel·lícula Cónclave, a la que deixa com la versió tabloide á la Sorrentino del que realment passa. La paraula conclave designa tres coses alhora: l’assemblea de cardenals que tria al Papa, el lloc on es tanquen i el procediment que segueixen. Ve de cum clave —amb clau— i no és cap metàfora: des del 1274, els cardenals han de quedar reclosos. La norma es va dictar després del ridícul de 1268-1271, quan vint cardenals es van estar gairebé tres anys tancats al Palau Papal de Viterbo sense posar-se d’acord, dividits per les pressions de França i del Sacre Imperi Romanogermànic. Els veïns i magistrats de Viterbo, farts, van decidir tancar-los amb pany i forrellat, racionar-los el menjar i aixecar la teulada perquè l’Esperit Sant entrés a la sala (i els purpurats es pelessin de fred). A causa de la llarga elecció, tres dels vint cardenals electors van morir i un va dimitir. Finalment, van decidir fer Teobaldo Visconti papa Gregori X. Ell mateix va signar la constitució apostòlica Ubi periculum, que estableix les regles dels conclaves que coneixem. Joan Pau II les va polir el 1996. En fi. No entenc als cineastes. Per què coi t’inventes una fantasia com Cónclave si la realitat t’ofereix històries molt millors?