Progressisme i classes mitjanes

A Abundance, Ezra Klein i Derek Thompson argumenten que el progressisme als EUA ha esdevingut una màquina d’impedir. Més enfocats en els drets i les cures, els progressistes fa mig segle que s’esforcen a bloquejar allò que consideren dolent, com ara els gratacels i els gasoductes, i han oblidat d’oferir una visió del que consideren bo. Això comporta una allau de regulacions (ambientals, urbanístiques...) que fan impossible construir res. A Europa, el progressisme també té pendent aquest debat. A Catalunya, per exemple, fins i tot les energies netes —cavall de batalla progressista— són inviables a causa de la quantitat de permisos, papers i obstacles que han d’afrontar. Iniciatives magnífiques, com la preocupació pel canvi climàtic o els barris degradats, acaben deformades per una muntanya de tràmits i interessos que fan impossible la construcció d’infraestructures, d’habitatge o d’altres béns públics. Avui, a canvi de regulacions i impostos insuportables, tenim un habitatge caríssim, els serveis públics es deterioren i salaris que no creixen. Aquest és el foc on es couen les classes mitjanes, motor i muralla dels drets, la democràcia i l’estat del benestar. Si els progressistes no aconsegueixen que l’Estat funcioni bé i resolgui problemes, el nacionalisme populista i ultra, amb solucions simplistes i cruels, l’ocuparà o el mediatitzarà, i no el podrem traure ni amb aigua calenta.