Lleó XIV va canonitzar aquest diumenge Carlo Acutis, mort el 2006 als quinze anys, i Pier Giorgio Frassati, desaparegut el 1925 als 24 anys. Dos laics que van fer de la seva vida «una obra mestra», com va dir el Papa al sermó. Casualment, aquest diumenge he llegit Estimaràs Déu sobre totes les coses, un assaig breu i perspicaç on el filòsof Jordi Graupera arrenca de l’origen del monoteisme per parlar de l’amor que ens apunta cap a la transcendència. L’esmento només perquè Acutis i Frassati van aconseguir estimar Déu amb totes les forces i el proïsme com a un mateix, una definició ràpida de sant. Un amor així no és simplement simpatia, inclinació o afecte, sinó que concentra totes les energies humanes. Som capaços d’estimar així, amb un amor tan absolut? La resposta la donen els dos nous sants i moltes dones i homes que se n’han sortit al cap dels segles. L’experiència d’aquesta gent ens diu que aquest amor és possible, però que no s’improvisa. No és l’arravatament d’un dia, ni n’hi ha prou amb la decisió d’un moment, per ferma que sigui. És una tasca que demana la vida sencera. Només després d’un esforç pacient, constant, reiterat, enginyós —i amb l’ajuda de Déu, esclar—, s’adquireix aquesta capacitat d’estimar. És, en gran part, pur do de Déu —la gràcia— però també depèn de l’esforç de la persona, que prova a poc a poc de vèncer les limitacions, augmentar les capacitats, concentrar les forces, estimar cada dia més i millor. Per això, Carlo Acutis i Pier Giorgio Frassati em fan ser optimista.
Lo más leído
Lo último