Haula és una marroquina de 18 anys que estudia a la Facultat de Lletres d’Agadir. Vol ser professora d’anglès. «Vull quedar-me al meu país. No estudio per poder emigrar al Canadà o Austràlia, però per això el Govern ha d’augmentar el pressupost per a Educació», ha declarat a El País. La Haula no vol marxar del Marroc. Vol quedar-s’hi i sumar. Parla amb una claredat que talla com una fulla nova. No vol marxar, però tampoc vol resignar-se. Per això, aquesta setmana ha sortit al carrer, tot fent costat a desenes de milers d’altres joves a les places i carrers de Rabat, Casablanca, Agadir, Tànger… A tot arreu. Protesten contra la precarietat, la corrupció, el menyspreu institucional. El moviment GenZ 212 ha encès un país que expulsa desenes de milers dels seus fills mentre es prepara (quina barra) per al Mundial de Futbol del 2030. Més de la meitat dels menors de 30 anys pensa a emigrar. Un de cada quatre joves ni estudia ni treballa. Però no volen marxar. Criden. Exigeixen. I ho fan amb una maduresa política insòlita. No són antisistema, són postsistema. No volen destruir res; volen construir un país que els mereixi. El poder respon amb repressió i promeses, i ells amb més ràbia. La combinació és explosiva, però digna. Aquí, mentrestant, els joves fills del benestar i d’una democràcia rovellada tenen tot el que els seus coetanis marroquins reclamen: educació pública, sanitat, llibertats civils, una certa prosperitat. Però no sembla que tinguin gaires ganes de defensar-ho. A penes surten al carrer per res que els afecti directament. Quan ho fan, és sovint per modes importades o causes llunyanes, que demanen una adhesió genèrica més que el compromís diari. El contrast és remarcable. Al Marroc, protestar és arriscar-se; aquí, és una foto per a Instagram. Allà, els joves s’enfronten a la policia per reclamar hospitals, escoles i salaris dignes; aquí, sovint no s’enfronten ni a la seva apatia.
Lo más leído
Lo último