Com més conec els homes, més estimo el meu gos

Els primers cínics, –del grec kynós, gos–, defensaven la independència intel·lectual i moral de l’esser humà i l’austeritat en la vida, d’acord amb la Naturalesa. No podia ser una altre que el cínic Diògenes de Sinope, –Diògenes el gos, li deien– a qui merescudament se li atribuís aquesta coneguda frase.

Diògenes era aquell filòsof que vivia com un gos, en la misèria més absoluta a l’interior d’un tonell i que quan Alexandre el Gran li oferí que li demanés el que volgués, ell es limità a pregar-li que s’apartés una mica perquè li tapava el sol. Plutarc ens diu que van morir el mateix dia.

Després la frase ha estat relacionada amb nombrosos personatges de la història, de la ciència i de la literatura, des de Blaise Pascal, físic, matemàtic i filòsof, fins Hitler dictador i genocida o Mark Twain, escriptor i pilot de vaixell. També ha estat atribuïda a Lord Byron celebrat poeta romàntic, estrafolari i llibertí, de qui Goethe davant la notícia de la seva mort digué «Descansa en pau, amic meu; el teu cor i la teva vida han estat grans i bells».

Byron, excèntric on n’hi hagi, era un misantrop i un amant apassionat dels animals —n’arribà a tenir més d’un centenar—, fins el punt d’haver tingut un os en senyal de protesta mentre estudiava a Cambridge, on hi estava expressament prohibit tenir animals de companyia. Va tenir un gos de raça Terranova, el Boatswain–Contramestre– que va morir de ràbia als quatre anys i al qual li va erigir un monument funerari a la l’Abadia de Newstead, Nottinghamshire, la seva antiga residència, amb un poema inscrit que hi diu: «A prop d’aquest lloc / hi ha dipositades les restes d’algú / que posseïa la bellesa sense vanitat, / la força sense insolència, / el coratge sense ferotgia, / i totes les virtuts de l’home sense cap dels seus vicis».

I acaba dient: «Tu! que contemples per ventura aquesta senzilla urna, / passa, no fa honor a ningú que vulguis plorar. / Per assenyalar les restes d’un amic afloren aquestes pedres; / mai no en vaig tenir no més que un, i aquí reposa». Byron, va deixar escrit al seu testament que l’enterressin, al costat d’on descansava el seu gos «sense cerimonial, servei ni cap inscripció» i sobre la làpida: «El meu epitafi serà el meu nom tot sol. Si no puc coronar amb honra les meves cendres, que cap altra glòria recompensi els meus actes».

Els estudis genètics ens diuen que la nostra relació amb els gossos ve de fa més de 15.000 anys, quan els primers llops grisos van ser domesticats al sud-est asiàtic i es van estendre per Euràsia i Amèrica a través de Sibèria i Beríngia. Formen part de la nostra cultura, més ben dit, de les nostres cultures, donat que al llarg dels segles ens han ajudat en tot tipus d’activitats a tots els indrets del planeta i en totes les civilitzacions.

Els hem utilitzat en la caça, el pasturatge, la defensa personal i la guarda de les propietats, en la policia i en la guerra. També com animals de tir, en operacions de rescat després de les catàstrofes i com a pigalls.

En medicina se’ls ha usat com a animals d’experimentació –els «Beagle», sobre tot–, però també en la recerca, tot aprofitant les seves capacitats olfactives que ens han permès diferenciar l’alè de persones que pateixen determinats processos cancerígens; o també en teràpies en diversos trastorns psicològics com els trastorns de l’espectre autista (TEA) principalment, però també en la malaltia d’Alzheimer, els trastorns d’ansietat o en diferents psicosis.

Tot això ha estat mercè a la selecció artificial de multitud races, cadascuna adreçada a una funció determinada segons la conveniència dels homes. Algú pot imaginar un animal que hagi demostrat una versatilitat tan enorme i del qual n’haguem tret tant de profit? Malgrat això són víctimes en molts casos de l’abandonament o del maltractament per part dels seus amos, als quals com més conec més menyspreu els professo.

Podem parlar del gos com animal de companyia. També hi ha gossos que han estat seleccionats per aquesta «feina», fer companyia als seus amos i en aquest apartat hi podem encabir nombroses races que no cal enumerar. La companyia del gos és insubstituïble. És el millor company, aquell que ho comparteix tot amb tu —no oblidem que l’etimologia d’aquesta paraula, company, ens remet al llatí companio, «aquell amb qui comparteixes el pa» i això per un gos és fonamental.

No hi ha cap altre animal o persona que estigui sempre disposat a acompanyar-te en tot moment. És aquell amic fidel i silenciós que mai no et demana res a canvi, que coneix sempre el teu estat d’ànim així com tu acabes coneixent el seu. Al cap dels anys, tu i el teu company sou molt més que això, sou veritables amics –i aquí l’etimologia ja ens remet a amicus i a amare, «amar»– i equipares la seva amistat a la de qualsevol humà amb qui n’hagis tingut. Sovint, aquesta amistat arriba a ser superior a la dels propis humans, d’aquí la frase amb la que hem començat aquest escrit.

Quan s’esdevé la seva pèrdua, el dol és profund. Vaig conèixer un home que l’únic consol de la seva soledat havia estat la companyia d’un gos i al cap dels anys encara plorava quan esmentava el seu nom. Molts dels sense-sostre que malauradament trobem, estan en la mateixa situació, només acompanyats pel seu gos.

Ningú que no hagi viscut en companyia d’un gos pot entendre el dolor que genera la seva pèrdua i potser podrà pensar que tot el que escric és una exageració, però els que ho contemplin des de l’òptica d’aquell que ha gaudit del seu «company» durant anys, podran acceptar amb facilitat que li diguem «amic» –l’únic que va tenir Lord Byron– i que plorem la seva pèrdua més que la de moltes persones.